Recorde molt bé la seua llengua.
La seua suavitat, aquella manera
Tan delicada i dolça d’acaronar
La verga, d’engrunçar-la.
M’estimava molt aquella gràcia seua,
Els llavis tan destres i carnals
Que em somreien.
He oblidat, al cap del temps, els ulls,
Les sines, els turmells, els cos sencer,
De bellesa comuna. Del temps va ser pastura.
Però la llengua, la recorde molt bé.
La meua memòria és agraïda.
Un proverbi llatí parla d’aquestes coses.
Enric Sòria.
Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]
[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]
Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit: «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]