La Vanguardia 18 de juliol 2014
Quan era estudiant a la universitat trobava perfectament acceptable que alumnes i professors tinguessin afers (amb el benentès que em refereixo a qualsevol combinació que el lector vulgui d’imaginar). L’argument de fons era la lliure elecció dels adults. Esclar que entenia els excessos: negociar amb les notes, per exemple. Però fora d’aquest detall, per altra banda tan poc important en la nostra universitat, la resta, endavant i ja ho trobarem.
No crec que sigui l’únic que cultivés aquesta fantasia, i atesa la proliferació de casos de consumació eroticofestiva dels quals vaig ser-ne coneixedor, sé que tampoc no era l’únic en trobar-ho natural. Hi veia un intercanvi just: joventut, bellesa i rapidesa mental a canvi d’experiència, compostura i una suposada profunditat intel·lectual. Enamorar-se d’un mestre o projectar-se en un pigmalió a tot estirar em semblaven pecats menors del piu, dels quals, com sabem pels valencians, Nostre Senyor se’n riu.
Ara fa un parell d’anys que faig de professor en una universitat i la primera impressió que vaig tenir és que anar-se’n al llit amb un alumne és un abús. De la tarima estant, els alumnes són éssers molt més transparents del que imaginava. En treballs escrits, preguntes, reaccions a les lliçons, s’hi aprecien perfectament les seves principals carències, necessitats, urgències. És fàcil trobar-los el punt feble.
A més, cada setmana, el professor ocupa durant diverses hores el centre de l’escena. I no només l’alumne té un grapat d’incentius per escoltar-lo amb tota atenció, sinó que el mestre ve preparat de casa, determina els límits del debat, fa d’autoritat última i, imagino que almenys els primers anys, explica coses que l’apassionen i a les quals ha dedicat incomptables hores de solitud i plaer. Sota aquestes condicions, tirar la canya és jugar amb les cartes marcades i indulgir en una admiració delirant.
Però aleshores va arribar la primavera. Nois i noies van rebre l’impacte totalitari de les hormones i la carícia invitadora de ventet tropical. Vista l’evolució des de l’hivern, afirmo que als joves de 20 anys els vibra el cos a l’Abril. Emeten una freqüència imperativa.
Admès que encara sóc relativament jove i que els primers símptomes de la decrepitud del cos se m’expressen com lleus contratemps, més estètics que altra cosa, endevino el drama que ve, i veig en el vibrar dels cossos, ulls i cervells dels meus alumnes una mena de cènit de la natura, un greal alhora obvi i inesperat, que en el futur de cèl·lules erosionades hauré de contemplar com un vampir. Ser un vampir abstemi, comprovo en els col·legues sènior, és qüestió de contenció, i ja no és tan clar qui abusa de qui.
Continuo pensant que l’intercanvi professor/alumne és natural, però hi endevino el trist comerç de dos abusos, de dues febleses. Comprenc que estic explicant una obvietat, però he pensat que els faria servei saber que en el front acadèmic les coses són tan elementals com a la resta del món.