La Vanguardia 1 de Març 2014
La tele
11 milions 300 mil persones vam veure dilluns de la setmana passada el debut de Jimmy Fallon. Monòleg, entrevista, número musical. L’escriptori, la butaca, la ciutat de fons. Una banda en directe, un segon d’abord per als acudits, un públic que riu. És el Tonight Show de la NBC, el programa més antic de la tele: 1954. Més d’11 milions de persones vam veure com Jimmy Fallon subtituiïa, per fi, l’insuportable Jay Leno -l’èxit permanent del fatxenda de Leno durant 20 anys em fa desconfiar dels EUA. El show torna de Hollywood a Nova York, planta 30 del Rockefeller Center, després de 40 anys, i ho fia tot a la capacitat de Fallon, de 39 anys, d’atraure una nova generació al gènere: 11 milions de persones van veure’l per la tele i més de 37 milions s’acumulen a youtube, sense anuncis. Fallon torna als origens: fa varietats, abandona el posat sardònic i fa emergir l’univers referencial dels nens que miràvem la tele els vuitantes i norantes. És la brevetat ideal. Les teles dels taxis -tots en tenen- no paren d’emetre els seus esquetxos en bucle. Anuncis d’ell pertot. Orgull de ciutat. 11 milions 300 mil persones des de sofàs, butaques, chaise longues, adormides les galtes del cul, vam escoltar-ne el sentit últim, abans que youtube en destruís el context: “L’objectiu és fer-vos riure, que aneu a dormir amb un somriure a la cara i que així visqueu una vida més llarga.”
El teatre
874 persones piquen de mans amb fervor. Molts dempeus. Encara falta una setmana per a què la cara adolescent de Jimmy Fallon debuti, i Frank Langella, el llegendari Frank Langella, que va ser Dràcula i que va ser Nixon al cine, el jove actor de New Jersey que va estrenar-se a Broadway fent un Yerma de Lorca, el Frank Langella que ara té 76 anys, cabells i barba blancs, gest de boxejador retirat, obre els braços per darrera vegada, immens com sembla, i absorveix les ones sonores de l’audiència. Fa una lenta reverència al Harvey Theater de Brooklyn. No sobra cap gest. Ha enllestit l’última funció d’aquest hivern del Rei Lear. Ser Lear és esgotador: un vell rei que perd el cap necessita que l’encarni un actor vell que el tingui ben clar. La memòria, el cos, i tot el que no és memòria ni cos han de poder ser tro, força de la natura. Saber ensenyar la mort de Lear, el silenci després del tro, vol dir no morir mai més. Langella no ens ha donat un Lear que perd la raó per senil, per malalt, per vell – tan habitual, el gest gagà. Ha triat un Lear que és foll perquè ha perdut l’autoritat -sofreix una malaltia social, l’assassinat de l’ego. 874 persones en reben la tragèdia i la lucidesa com un mirall alliberador i responen amb una tempesta de mans. Recordaran els últims versos? “Els més vells han sofert més. Nosaltres que som joves/ no veurem tant ni viurem tant de temps.”
La biblioteca
Unes 40 persones recullen les bosses, es posen els anoraks, s’emboliquen amb les bufandes, arrosseguen les botes pel vestíbul de la biblioteca central de Brooklyn, -és ple de sense-sostres remenant revistes–, i surten al vespre ventós, curull de neu, a tocar del gran i boscós Prospect Park. Quarts de deu: si s’afanyen seran a casa abans de les 11:35, l’hora del Fallon. El filòsof Zed Adams encara és a la petita sala d’actes, escurant les felicitacions d’un noi daltònic que li dóna les gràcies per la conferència. Adams, trenta-i-llargs, ha explicat per què per a nosaltres és normal preguntar-nos si l’experiència que tenim dels colors és la mateixa que la que té tothom — si el que tu i jo anomenem ‘vermell’ és igual a ulls de tots dos– i, en canvi, fins al segle XIX mai ningú no s’havia fet una pregunta així. “Provo d’esbrinar per què preguntes que avui semblen òbvies no podien aparèixer en altres llocs, en un altre temps.” L’ambició d’Adams és ensenyar fins a quin punt les teories que ronden pel món afecten les nostres experiències diàries, fins i tot en una cosa tan normal com veure un color. Noves teories podrien produïr noves experiències? És una ambició major, em dic, i el veig marxar entre la neu tapat fins les orelles. Fallon em posa content, Langella m’allibera, i Adams m’obre el cervell. Al metro penso que potser l’ambició és inversament proporcional a l’audiència.