La Vanguardia 19 desembre 2014
Gràcies a The Economist m’assabento que a finals de setembre un comitè d’experts va presentar al parlament europeu un document que duu per nom RoboLaw. Contra el que el nom indica, no és una llei sobre la corrupció ni sobre com apujar els impostos. És sobre com regular els robots.
Com que la tecnologia avança que és una barbaritat, el legislador europeu ha decidit fer-se preguntes difícils sobre les relacions home-robot abans no sigui massa tard, i la dependència de la humanitat vers la màquina ens causi problemes. Sorprenentment, no parlen del candy crush en cap de les 215 pàgines del pdf. Els temes principals són els cotxes que es condueixen sols, la cirurgia executada per ordinadors i les pròtesis robòtiques.
El document comença amb gran elegància provant de definir què és un robot i ja d’entrada avisa que hi ha definicions variades i contradictòries tant en l’àmbit científic com en el popular. En el comitè que ha elaborat el document hi ha filòsofs (què esperaves), i es nota en frases com aquesta: “la naturalesa del robot es refereix a la manera en què un robot es manifesta o existeix.” (Som els millors). Però el document aposta per la definició més habitual: un robot és una màquina autònoma capaç d’executar accions humanes.
No entro en els problemes d’aquesta definició perquè és divendres i probablement des del segon paràgraf, estimat lector, vols anar-te’n a jugar al candy crush i no vull molestar-te innecessàriament. El document es fa preguntes sobre el sentit de la llibertat un cop tenim software incorporat a la nostra naturalesa. Si un cotxe autònom té un accident, ¿qui en té la culpa? Si una pròtesi ciborg no funciona i causa un estrall, o una operació liderada per un ordinador acaba com les que s’ha fet la Belén Esteban, ¿qui se’n fa responsable?
El més interessant són les conclusions. Els experts renuncien a legislacions universals tan típiques de la literatura de ciència-ficció (Asimov, et al.) perquè aquesta mena de preceptes legals que intenten abastar tots els casos imaginables acaben resultant restrictius. Curiosament, a mi, aquesta idea em sembla universal -els principis que intenten incloure-ho tot són restrictius-. Però en el cas dels robots i altres tecnologies al·lucinants (com ara el candy crush), es veu molt clarament. Tots sabem que la imaginació dels legisladors, fins i tot els del parlament europeu, sempre és inferior a la dels que acaben creant meravelles tecnològiques. Els experts temen que una legislació massa omnipotent podria desincentivar la innovació. I que als europeus només ens faltaria això.
Així doncs, el document aposta per això que s’anomena “solucions ad hoc”. Que vol dir cas per cas. L’objectiu és deixar marge a la llibertat creativa, incentivar el risc i provar de solucionar els problemes quan vagin apareixent. És una idea tan antiga com interessant per a la UE. Aviam si als futuròlegs de les expulsions, entre partides de candy crush, els entra al cap.