(publicat a La Vanguardia del dissabte 31 d’Agost del 2013)
Per anar a treballar agafo l’autobús B38. Hi pujo en un dels extrems del trajecte, a Queens, i en baixo a la parada final, davant dels jutjats de Brooklyn. 50 minuts. Els autobusos a Nova York compensen les dues grans carències del metro: hi ha molt poques estacions adaptades per a la gent que li costa pujar i baixar escales, i les línies segueixen un esquema quasi radial, amb Manhattan al centre.
La primera dificultat fa que els autobusos siguin el transport preferit dels usuaris de la cadira de rodes i que vagin plens de gent gran, amb caminador i una mala llet sideral. Els busos estan magníficament adaptats per a aquestes necessitats: tenen espais reservats i rampes elevadores. El disseny radial de metro obliga a passar per Manhattan, fer diversos transbordaments i malgastar una eternitat per anar de Queens a Brooklyn, que són barris que es toquen. Els autobusos t’eviten l’odisea. Aquests dos barris concentren els salaris més baixos de la ciutat. Així que si vius a Queens i has d’anar a treballar a Brooklyn en el B38 és probable que el teu sou sigui lamentable.
Si hagués de destacar elements comuns entre els meus companys de peixera diria que gasten millor en telefonia que en menjar. La majoria tenen sobrepès, que és una característica dels pobres de NY. El menjar merdós i industrial és molt més econòmic que la verdura o el peix. La tendència a menjar patates fregides amb flaires agredolces i a donar-les de berenar als fills, però, crec que té poc a veure amb la literalitat del preu. Ho dic perquè, dins el bus, moltes de les mares que alimenten els fills a base de conservants i colorants calculo que els van tenir entre els 15 i els 18 anys. Se les veu cansades de tot.
El mòbil és l’altre element comú i diferencial respecte el transport sota terra, on no hi ha cobertura. Tothom té Internet i passa el trajecte en silenci, enviant missatges, tafanejant el Facebook, jugant a videojocs. Al metro és més habitaul veure-hi e-books i lectors diaris de la Bíblia i l’Alcorà. Com menys cobertura, més devoció.
El principal avantatge de fer la línia sencera és poder apreciar com canvia la població. Si passes per un barri jueu ortodox, veus pujar i baixar adolescents amb l’últim botó de la camisa cordat que llegeixen la Guia de supervivència de l’adolescent jueva, tot un best seller, constato. Si passes pel micro-barri on viuen els equatorians d’Imbabura, pots sentir parlar quítxua. Si passes per la zona més negra, pots catalogar les esplèndides estratègies que els afro-americans desenvolupen per domar-se els cabells. Al vespre, abunden les dones llatines, carregades de bosses, i els policies municipals, que tornen de treballar. Normalment sóc l’únic representant de la raça caucàsica.
Una estudiant d’infermeria de l’illa de Trinitat em pregunta quin és aquest idioma que llegeixo (llegia Baltasar Porcel). No saps on t’has ficat, penso. 35 minuts després observa: “o sigui que no ets només blanc”.