La Vanguardia 27 de Setembre del 2014
Quan arriba l’hivern i m’entren ganes de passejar, llegeixo reculls d’articles i llibres sobre la Nova York que ja no existeix. No tinc mètode ni sistema, em guio per recomanacions i contraportades, des de totxos de segona mà fins a anecdotaris per a turistes. Però si he de triar-ne tres per encabir-los en aquesta columna, avui que plou i s’endevina un fred de tos, començo per Low Life, de Luc Sante. Explica sobretot el sud de Manhattan des de 1840 fins al 1919, en fa mitologia i nostàlgia i furga en la crueltat.
El llibre s’obre amb una deliciosa descripció de les migracions internes de la ciutat i l’efecte que van tenir els odis ètnics i nacionals en les decions de viure aquí o allà. Avui veiem China Town o Little Italy o Korea Town o Little Camerun com maneres de viatjar sense viatjar, o d’endrapar ficcions exòtiques, però a Low Life veus els irlandesos de la policia atonyinant els negres i fuguint dels jueus, els jueus desplaçant-se a Harlem per a abandonar-la després a mans dels negres del sud, els italians conquerint carrers i els xinesos aïllant-se.
El cènit de la ciutat desapareguda és el cèlebre desastre del General Slocum, un vaixell recreatiu que es va enfonsar a l’East River el 1904 amb més de mil alemanys a dins. El Little Germany que hi havia al Lower East Side va enfonsar-se per sempre, com tants altres barris que només pots passejar llegint Low Life.
Els marges i els espectres
Continuant cronòlgicament, el reporter Joseph Mitchell. En castellà hi ha el recull Joe Gould’s Secret, però prefereixo els articles més antics, publicats al New Yorker els anys 40. Mitchell descriu sense jutjar, precís, mirant on ningú no mira, i gasta un humor de cementiri, subtil i profund. Sempre s’explica que durant trenta anys, del 1964 al 1996, va anar a treballar cada dia al New Yorker, però no va publicar res més. “La Nova York que jo sabia explicar ja no existeix,” va dir. La banalitat comercial ha fet més famós el seu silenci que els seus textos.
Una vella taberna irlandesa de l’East Village, (encara existeix i de vegades hi vaig, encara que s’ha bastarditzat considerablement); un predicador de Times Square que instal·la un telèfon a casa per a consultes espirituals i ja no pot sortir a predicar de tant que el truquen; una nena de Harlem, superdotada emmig de l’aïllament racial; una taquillera d’un cinema del Bowery; un vell hotel abandonat sobre un restaurant de peix, on tot roman exactament igual que el dia que el van tancar, com si fos Pompeia; un home que organitza un ball benèfic anual, en benefici d’ell mateix, apel·lant a empresaris i polítics corruptes; el trajecte que fan les tortugues fins arribar a la sopa que serveixen al mercat, els pescadors de cloïsses i ostres. Cada reportatge ressuscita els marges de la ciutat. Mitchell n’ha fet símbol.
-Escolta’m, que callo.
Des que John O’Hara va morir el 1970, la crítica el menysté. En el seu moment, Updike i Hemingway el consideraven el millor. Ell també. L’epitafi que va deixar diu: “Millor que qualsevol altre, va explicar la veritat sobre el seu temps. Era un professional. Escrivia honestament i bé.” Si Sante escriu des de la nostàlgia, i Mitchell des de la solitud, O’Hara ho fa des del ressentiment social. És cruel amb la misèria vital dels rics. Les històries breus sobre Nova York, però, són delicades i fan riure en veu alta, i si ets tou com jo se t’humitegen les còrnies sovint.
Tenia una oïda prodigiosa per als argots, i n’és tan fidel que els editors exlouen alguns textos perquè hi ha maneres de dir caducades que ja no entén ningú. Quan els correctors li retreien l’heterodòxia, O’Hara els deia: “els que fan diccionaris em consulten a mi, i no jo a ells.”
Descriu els cossos per explicar el caràcter: les passes curtes d’una actriu vella i petita, amb massa orgull per acceptar papers secundaris; els glops obsessius d’una vedette alcohòlica; el mal de cap d’un empresari fracassat. Un gust al neocòrtex. O’Hara suggereix més que descriu, hi ha articles que són només diàlegs i l’acció principal no és mai mencionada, però sempre se t’apareix com una epifania. Ecos a l’hipotàlam. És com la ciutat que ja no existeix, sempre hi és, si escoltes. Una altra cosa és saber-la explicar.