Un dels avantatges de la crisi que vivim és que hem tornat a preguntar-nos el preu de les coses. I que des del carret de la compra, hem estès la pregunta ‘què val això?’ a tots els àmbits de la vida privada i de la política. És la nova ideologia dominant, l’argument definitiu.
Quan va començar la crisi, els partits polítics van insistir en què calia centrar tots els esforços en l’economia perquè cap altra cosa era més important per la gent. I és veritat. Però en aquests tres anys de crisi amb el focus posat sobre el pa de cada dia no s’ha aturat cap dels altres debats, al contrari. Només ha canviat la manera de jutjar-los. El cost és ara l‘element essencial, a dretes i a esquerres. Es veu en l’agre disputa sobre el sostre del dèficit que hi ha als EUA, i també en la insistència del moviment 15-M i de tota la premsa per fiscalitzar els sous dels polítics, especialment dels alcaldes. Què val tot això? Qui ho paga? Les preguntes sobre el cost tornen a Occident. Es veu en les retallades arreu d’Europa, i es veu en l’increment de l’independentisme aquí. Què val l’estat? A correcuita, els governs de tot el món han començat a revisar totes les partides, i cada dia apareixen reformes aquí i allà enfocades exclusivament a disminuir costos. Es veu en les noves receptes de medicaments genèrics, o de dosis més petites, i també en l’avenç país a país del copagament sanitari.
Fins i tot, i això és el més interessant, algunes hipocresies col·lectives van destapant-se com luxes inassumibles. Es veu en una cosa tan intrascendent com la legalització de les drogues, en especial la marihuana. Als EUA on el debat és viu –avui fa just un mes que dos congressistes van presentar una proposició de llei per despenalitzar-la– i on la marihuana està legalitzada de facto a alguns estats com Califòrnia, els arguments més forts a favor sempre són els mateixos. Des de l’esquerra l’increment d’ingressos a través dels impostos derivats de la legalització; des de la dreta la disminució de costos en policia i presons. En total, a Califòrnia calculen 1.400 milions de dòlars anuals. Què s’hi guanyaria i què s’estalviaria legalitzant la substància il·legal més consumida aquí? El mercat hi és, només cal passejar les Rambles de nit.
Però no tot són diners a la vida, el veritable poder de la pregunta pel cost és espiritual. Purifica. Hi ha costos que no són suportables psicològicament i hi ha despeses que sempre són inversions morals. Em passa amb els coneguts de totes les edats que he retrobat en tornar a passar l’estiu a Barcelona: s’han tornat més selectius amb les velles amistats i més disposats a dir-te la veritat sobre cada cosa a la cara. Tot el continent vibra sota aquesta pregunta. És la pregunta que li fa Alemanya a Grècia, i és també la pregunta que el sud fa als bancs del nord. Se sent com un gran crit en tots els diaris, documentals, assajos: quin és el preu de les relacions de poder actuals? Estem d’enhorabona.