(article publicat a elsingulardigital.cat Gener del 2013)
Aquests dies l’hem vist molt, i bé. Deu ser el diputat socialista que més brilla, en part perquè sembla el més intel•ligent, i en part perquè els altres, com ara la Rocío Martínez-Sampere o el Toni Comín, o bé han estat tapats per la nova direcció o bé ja no són diputats, que en part és igual. Quan el PSC va decidir –perdó: quan la direcció del PSC va decidir…etc– posar-lo de número 2 a les llistes per Barcelona del 25N tothom va quedar mig sorprès, i més o menys tothom en parlava bé: és jove, està molt més preparat que la majoria de parlamentaris i en les primeres intervencions en debats i entrevistes es veia que tenia punxa i que faria mal.
Va fer economia a la Pompeu, diu que va fer d’assistent de recerca del conseller Mas-Colell; i té un màster pel Centro de Estudios Monetarios y Financieros de Madrid. (CEMFI). Tenia 22 anys quan va prendre la decisió d’anar a Madrid, i no hi ha dubtes que va ser una bona decisió. Era el final de la primera legislatura d’Aznar, i enlloc de fer carrera dins del partit, va decidir formar-se. Potser no tenia una gran vocació política, i tampoc no he aconseguit esbrinar quina era la seva implicació al PSC abans de marxar, però va triar bé i tenia talent: va triomfar a Madrid.
El CEMFI és una institució d’elit creada pel Banc d’Espanya l’any 87, dedicada a la recerca, amb la intenció de millorar el nivell de polítics i agents del sector financer espanyol. Dóna másters i doctorats juntament amb Universitat Internacional Menéndez Pelayo; actualment Mas-Colell forma part del seu comitè científic, segons la web. Els màsters, vist el nivell del professorat, no són gens cars, uns 3.000 euros l’any, cosa que vol dir que són subvencionats o públics, i que deu haver-hi bufetades per entrar-hi. Hi ha beques per manuntenció, pagades per patrocinadors: BBVA, Banc de Sabadell, Banc de Santander i la Fundación Carolina (per l’intercanvi amb llatino-amèrica). A la seva publicitat, encoratgen els estudiants a demanar beques externes, específicament a La Caixa, Caja Madrid, Rafael del Pino, Govern Basc i Generalitat de Catalunya. Ignoro si Maurici Lucena va obtenir cap d’aquestes beques, cosa que parlaria encara millor d’ell; però és oportú fer notar que aquesta institució és el paradigma de l’excel•lència espanyola. Quan Espanya vol fer alguna cosa bé, perquè la necessita, com ara uns bons economistes per major glòria de l’Estat, pren el seu poder regulador –el Banc d’Espanya–, i força els regulats –Caixes i Bancs–, a invertir en un projecte de creació de casta dirigent, de la qual se’n beneficia tant el sector públic com el sector privat mentre manté la paella pel mànec i enforteix la maquinària de l’Estat. Bascos i Catalans sempre piquem amb aquestes coses, en part perquè no tenim més remei, en part perquè ens fan el xantatge emocional de l’excel•lència i l’Espanya reformada i en part perquè hi ha qui creu que en treurà benefici. Maurici Lucena, en tot cas, havia de ser un estudiant brillant i/o ben connectat.
Només acabar el màster, l’any 99, va entrar a treballar al despatx de consultoria de Carlos Solchaga, navarrès, exministre socialista d’Indústria i Energia primer, i d’Economia i Hisenda després, en els anys daurats del felipisme. Solchaga tenia fama de malcarat, d’un cert dogmatisme, i des de l’esquerra sempre se l’ha vist com un ésser sospitós, per les seves relacions mai aclarides del tot amb el món financer, energètic i industrial privat. Però és cert que va encarar una transformació industrial difícil, que el PSOE va deixar incomplerta al final del seu mandat –encara en paguem les conseqüències–; abans que Espanya es llancés definitivament a persguir el somni financer i llatinoamericà de la mà de la seqüència històrica Solbes-Rato-Solbes. Solchaga és un dels creadors de l’entramat público-privat del corporativisme d’Estat que infecta Espanya.
El seu soci al despatx, José A. Recio, va ser conseller d’economia de la Junta d’Andalusia, i d’allà va passar al món de les direccions generals i consells d’administració d’entitats financeres, elèctriques i constructores d’obra pública. Finalment, va crear aquest despatx amb Solchaga; que ser consultor, durant els anys del boom, ha estat un gran negoci.
Lucena s’hi va estar 5 anys, just fins que Zapatero va guanyar les eleccions i hi va haver canvi de guàrdia a les palanques de l’Estat. En aquella campanya, Lucena va participar en l’elaboració del programa electoral econòmic, junt a Miguel Sebastián, amb qui es diu que té una molt bona amistat.
Aquí la vida del nostre diputat va començar a accelerar-se. Amb només 29 anys el van fer director general del Centro para el Desarrollo Teconlógico Industrial (CDTI), una empresa pública que penja del govern central, i que ha anat dependent de diversos ministeris. Primer, amb Oliart, a Indústria, després Economia, després Educació i Ciència. Tinc entès que durant el primer govern Zapatero, amb Sebastián a la Moncloa, van desmuntar el Ministeri de Ciència i Innovació, i el van dividir entre Indústria i Educació. La part important del pressupost, és a dir, el CDTI, va passar a Indústria, Ministre Montilla al capdavant, i es van dedicar a fer política política, més que política científica.EL CDTI també és molt interessant, i també se sustena sobre la idea de finançament públic i privat per invertir en innovació empresarial. És a dir, que reparteix subvencions, i s’alia amb capital privat per invertir en projectes estratègics. És la mateixa filosofia que hi ha darrere el CEMF on Lucena es va treure el màster. Té fins i tot una empresa de capital risc, Neotec Venture Capital, que Lucena presidia aquells anys, i que es dedica a impulsar emprenedors. Les empreses que hi van posar calés són: Caja Madrid, Iberdrola, Repsol YPF, Telefónica, Inda, La Caixa, Caixa Catalunya, ACS, Gas Natural, el Santander, Cepsa, Union Fenosa, Enisa i Axis. És quan veig aquestes coses que penso que la independència seria més una benedicció per a Espanya que per a Catalunya.
He trobat una empresa, Blinklearning, que va rebre 350 mil euros de Neotec per desenvolupar una plataforma digital de material didàctic per a escoles i professors. Res a objectar a primer cop d’ull. Sembla que ara tenen força clients a l’estranger, però m’agradarà veure si en el futur –potser quan tornin a governar els socialistes–, l’ensenyament públic contracta els seus serveis: seria un altre exemple de com funcionen les coses a Espanya. Com que el sistema públic no sap innovar, el govern externalitza la innovació via inversió en el món privat, i després compra el servei. Cal dir que en aquest cas parlem d’un préstec, i per tant, hi ha retorn. De nou, però, parlem dels mecanismes més sofisticats i ben pensats de l’Estat, millorar les coses sense prescindir de cap poder, i si es pot, augmentar-ne les sinapsis.
Lucena va dirigir aquest centre repartidor fins al 2010, al mig del segon mandat de Zapatero. A a partir del 2008, però, just quan comença el segon mandat, a banda dels molts subcàrrecs que tenia, va ser nomenat President del Consell de l’Agència Espacial Europea (ESA), amb seu a París, que entenc que és la direcció política de l’agència. Va ser escollit per unanimitat pels representants dels estats europeus que hi participen. Aquesta agència és molt important. Té un pressupost d’uns 4 mil milions d’euros, i fa anys que el pressupost creix, i és un exemple d’organisme europeu de qualitat, amb gran opacitat, que compta amb 2000 treballadors, i centres a diversos països, entre ells Espanya, prop de Madrid. Penja del Ministeri de Defensa, és a dir, que si Lucena va ser nomenat el 2008, el va nomenar Carme Chacón.
Al 2010 li van passar dues coses, a Maurici Lucena: va formar part del grup d’assessors de la campanya de José Montilla (potser el fracàs més estrepitós de la seva carrera), i Carme Chacón el va nomenar vicepresident executiu (o sigui, director general) de l’empresa pública ‘Ingeniería de Sistemas de Defensa de España’. A la seva web hi diu que la missió de l’Isdefe és “apoyar al Ministerio de Defensa y a las Administraciones Públicas en áreas de interés tecnológico y estratégico, mediante un servicio de consultoría e ingeniería de la máxima calidad.” No pensis en l’article 8 de la Constitució.
És a dir, que Lucena sap coses que tots voldríem saber, o, com a mínim, voldríem que el govern sabés. Aquest deu ser el càrrec amb més accés al poder dels quals ha gaudit. Entre els clients de l’empresa pública, a banda del propi Ministeri i de les Forces Armades, i a banda del mateix Centre que Lucena havia dirigit abans, hi figuren empreses tan estimades com Adif (trens, AVE), Aena (aeroports), diversos ministeris, agències europees i Comunitats Autònomes, inclosa la Generalitat de Catalunya. No he aconseguit veure’n els comptes, però segur que són públics: el meu temps és limitat, encara que sigui una mica més expansiu que el meu sou.
En tot cas, l’Isdefe forma part dels budells de l’Estat, allí on el poder sap parlar sense embuts. Cal intel•ligència i lleialtat per ser-hi. S’hi maneguen calés, i es parla en termes estratègics de llarg abast. Una estructura d’Estat, per entendre’ns. Tothom sap que el Ministeri de Defensa, a més, ha concorregut en un deute força més elevat del que seria acceptable, aquests anys de Chacón, i els anteriors. 25 mil, 30 mil milions d’euros? El pressupost sencer de la Generalitat. S’és molt més benigne, pressupostàriament parlant, amb el món de la defensa, fins i tot si parlem “d’enginyeria” o “innovació”, com fa l’Isdefe.
En general, l’entramat industrial millitar espanyol rep molta menys atenció periodística de la que hom considera saludable, donada la quantitat de diner públic que maneguen, l’opacitat de les seves activitats comercials, i la importància estratègica per a la política exterior espanyola que mostren. Per no parlar de la seva història. Lucena habitava aquest entorn, i sembla que amb èxit. A mi em fa gràcia quan Lucena critica la gestió de la Sanitat i l’Educació per part de la Generalitat, no tant perquè és un exercici de cinisme força descarat, sinó perquè ell sempre ha dirigit organismes amb diner disponible i pressupostos prioritaris i creixents, el món sexy de la tecnologia aeroespacial i militar. Psicològicament, no sap què vol dir estar a l’extrem autonòmic o municipal del finançament públic.
Des de Febrer del 2012, Lucena no sé si tenia feina. Va deixar el càrrec just quan el PP va accedir a les palanques de l’Estat, i potser es va prendre unes vacances: no ho sé. Va passar el congrés de Sevilla del PSOE, Rubalcaba va guanyar Chacón, i l’exministra va optar per una estratègia d’acotar el cap i esperar temps millors per tornar a assaltar la Secretaria General, i la candidatura a la presidència d’Espanya. Per aconseguir-ho, Chacón necessita un PSC sense fissures amb el discurs del PSOE. Qualsevol temptació autodeterminista és un maldecap insuportable per a ella, sobretot a l’hora de mantenir les aliances que hagi pogut construïr durant la seva etapa de Ministra. Quan el president Mas va anunciar eleccions anticipades, el PSC ja havia fet un canvi de comandament del partit. La victòria de Navarro era la victòria de Chacón, la derrota de Ros i Elena, etern lliri a la mà, va ser la derrota de la tradició catalaneta del PSC. Quan el PSC va anunciar les llistes, Lucena ocupava el número 2, per sorpresa de tothom. “Ja tenim l’home de Chacón,” vaig dir en una tertúlia. “Ja tens raó,” va dir-me Antonio Bolaño. Hi ha un sector del PSC que no és independentista, i després n’hi ha un altre que és anti-independentista. Si han triat aquesta estratègia és perquè hi veuen futur.
Per arrodonir aquest retrat de l’home d’Estat Lucena, que demana que el dret a decidir es negociï 10 anys, i que no s’ofengui a la banda espanyola, parem atenció a dues coses interessants que aparèixen al seu web personal.
Primer, un article que ell mateix va publicar a El Segre l’any 2009, amb motiu de la mort del seu avi Josep Betriu. Un home que, explica Lucena, va obrir un despatx l’any 1948 a l’avinguda del Caudillo de Lleida, i que al final de la seva vida, a banda de tenir el despatx més important de la ciutat, podia fer dir al seu brillant net que va col•laborar amb Tarradellas en el seu aterratge a la Generalitat –una il•legalitat en tota regla, com el dret a decidir que ell critica, que el seu avi devia saber pal•liar–, i que va ser membre del consell de La Caixa. A Catalunya, tot és més complicat que no sembla. Allò que ens salva, també ens condemna.
L’altra és una cita que apareix a l’obrir el seu web, que diu: “Los hechos son tozudos; y cualesquiera que sean nuestros deseos, nuestras inclinaciones, o los dictados de nuestra pasión, éstos no pueden alterar el estado de los hechos y de la evidencia.” La frase deu ser molt del gust d’un home com ell, economista de gran formació, empleat de sector estratègic de l’Estat, i amant de la legalitat per sobre de tot, que és el ferm fonament de la seva carrera, i del seu discurs. Potser mai no ha viscut el revers d’aquesta ideologia, perquè els seus compromisos, si han existit, són merament intel•lectuals, sense un patiment real, o una experiència emocional diferent de l’èxit.
No hi tinc res a objectar, però val a dir que la cita és de John Adams, segon president dels EUA, primer vicepresident, i advocat. Adams es va fer famós de jove per haver defensat uns soldats britànics que havien disparat contra una manifestació independentista a Boston, i tenia una gran fe en la legalitat vigent. Amb el temps, però, es va convertir en el líder de l’independentisme a Massachussets, va signar la declaració d’independència de Filadèlfia, va ser ambaixador a París i a Londres, i va ser pare del 6è President, John Quincy. Era un crack, en un país de 3.5 milions d’habitants, a l’època. Tan de bo John Adams l’inspiri, amb homes així és més fàcil fer un Estat.
Em temo, però, que ell es veu més com a Ministre, o Cap de Gabinet, o Secretari d’Estat, del somiat govern Chacón. Al capdavall, professionalment, ser diputat al Parlament de Catalunya és un pas enrere, per Lucena. Que ell defensi que la institució que representa tingui menys poder del que li caldria, o del que amb justícia es mereix, en termes de poder de decisió, que ell argumenti contra estratègies de negociació que li donin més avantatge (al capdavall, una declaració de sobirania facilita la negociació amb Rajoy que ell reclama), en resum, que ell argumenti a la baixa, va contra tots els seus instints. Què ambiciona, Maurici Lucena? 10 anys de negociacions amb Espanya, va proposar ahir. Retinguin aquest horitzó: 10 anys. Mentrestant, defensava aferrissadament el ‘no’ a la declaració del Parlament que vol legitimar el dret a decidir, en una decisió inèdita en el socialisme català. Gran discussió interna al grup socialista, Toni Comín enfrontant-se a Rac1 amb Navarro, i reclamant el vot de consciència dels diputats socialistes, per sobre del ‘vot d’obediència’.
John Adams somriuria i li diria: “els fets són tossuts. Ni tan sols les nostres inclinacions poden canviar-los, amic Maurici.”