És en un xamfrà de l’Eixample i quan cada matí hi arribo ja hi ha un parell d’agents de la Guàrdia Urbana que mengen un entrepà de pernil. Es renoven de tant en tant, però mai no hi ha més d’un parell dels seus cotxes aparcats a la segona fila de la zona de càrrega i descàrrega. Al cap de poca estona entren quatre o cinc mossos d’esquadra. Són més alts i forts que els de la Urbana i es queden a la barra, on jo sec, i m’envolten i sento les seves ràdios anunciant tota mena de petits desastres. N’hi ha un que sempre fa mots encreuats, sol. No es parlen entre els diferents cossos i amb prou feines se saluden. De tant en tant també entra algun taxista. Demanen en castellà, que és la manera més fàcil de ser atès per les cambreres, la majoria de les quals són sud-americanes. Els que entren en tropa són els de la policia secreta, no sé de quin cos. Tots vesteixen pantalons curts suposo que perquè fa calor i no poden protegir-se dins els cotxes amb aire condicionat, i calcen unes vambes de jugador de bàsquet suburbial, que deuen ser perfectes per perseguir delinqüents. El que m’agrada més són les mariconeres que duen creuades sobre el pit. Turistes, diries. Hi duen la placa, el transistor i una pistoleta?; no deu molestar gaire per córrer. Tampoc es parlen amb els altres policies. De tant en tant també entren conductors d’ambulància i els metges que els acompanyen. Però són els que s’hi estan menys estona, de seguida els sona la ràdio i surten esperitats. No sé si és el bar més tranquil, o si és el lloc perfecte per ser víctima d’un atemptat. Bon cafè.
Publicat al diari AVUI, pàgina 26. Diumenge, 5 d’agost del 2007