Caixa o caixa

19 de maig de 2012 0

(article publicat a La Vanguardia del dissabte 19 de Maig del 2012)

La contundència amb la qual el president Artur Mas s’ha fet amb el control del temps polític en només una setmana engendra tota classe d’esperances i perills desconeguts. Primer els mèrits: no era gens fàcil. Quan dimarts va anunciar la tercera ronda de retallades, ho tenia tot en contra. Sobretot perquè són retallades imposades pel govern central, que exposen la seva impotència. La situació posava en evidència la perversió del sistema autonòmic: mentre el centre decideix les línies bàsiques dels serveis públics i l’assignació pressupostària, la perifèria executa la gestió, carrega amb el dèficit que genera, queda en mans del crèdit i suporta el malestar social. Això ho ha vist fins i tot el periodista anglès David Gardner, que dijous deia al Financial Times: “les regions han de gastar molt perquè les seves competències més importants, educació i sanitat, costen molt, i els diners transferits des del centre per finançar-se no són suficients. Acabar amb l’autonomia regional no ho canviarà massa.” (Hi, Mr. Gardner, you should read this and other catalan newspapers more often.)

A més, aquestes darreres setmanes, els diaris, les ràdios, les teles, els blogs, els estatus del Facebook, els tuits, les places i fins i tot els dibuixos dels pàrvuls reprodueixen una espiral d’estridències, pànics i indignacions tan intensa que l’Artur Mas n’hagués tingut prou de sortir amb cara de El Crit de Munch per combinar amb el paisatge. Però no, el president Mas va fer una roda de premsa serena, raonable, pedagògica i sincera. La serenitat apel·lava a les emocions, la raonabilitat al cervell, la pedagogia a la memòria i la sinceritat als seus adversaris. Fins i tot els més discrepants li ho han agraït, i tots els mitjans reproduïen les notícies amb una dosi d’equanimitat inèdita. L’entrevista de l’endemà amb Josep Cuní només va confirmar que la tranquil·litat d’esperit és el seu estat permanent.

Deia al principi de l’article que aquest control engendra esperances i perills desconeguts perquè em fa l’efecte que la raó per la qual se’l veu tan sencer tot i no tenir cap poder executiu real és que ha pres la decisió de fiar-ho tot a la força del país enlloc de viure pendent de les seves debilitats. S’ha alliberat del pes de la queixa i ha assumit els costos del camp a través. Es va veure quan li va dir a Josep Cuní que la hisenda pròpia no depèn de la flexibilitat amb què es plantegi la negociació sinó de la determinació amb què es persegueixi l’objectiu. “De l’experiència se n’aprèn” li va dir quan el Cuní li va preguntar si s’havia tornat un radical. Un perill és la involució, com amb l’estatut, però després que ahir sabéssim que el govern de Rajoy fiscalitzarà els comptes autonòmics mensualment i que no pagarà els deutes, la involució ja és un fet. Una esperança és que quan la gent s’acostuma a que la tractin com adults lliures, no hi ha manera de fer-los voler entrar de nou la gàbia. Això no és nacionalisme, això és Darwin.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca