CALLAR LA BOCA (article inèdit de Martí Sales, cedit gentilment per a aquest bloc)

14 de febrer de 2008 0

Espero l’autobús al Passeig de Gràcia. Dues senyores pones xerren en castellà (amb un marcat accent català, tot cal dir-ho) sobre la violència de gènere, és a dir, fora eufemismes, sobre les pallisses i assassinats que cometen homes sobre dones. Una li diu a l’altra que això és cosa de l’immigració, que abans no passava, i que la culpa de tot la tenen els equatorians (jo diria que més aviat en Duran i Lleida, senyora). L’altra no fa cap escarafall, ans al contrari, mou lleument el coll en senyal afirmatiu, corroborant el comentari sense adonar-se que no és un comentari, és una barbaritat. El Passeig de Gràcia no s’immuta. D’aquestes converses, mil cada dia a cada racó de la ciutat, del país i sobre qualsevol tema, sobre tots els temes, i sempre amb el mateix to de condescendència i de sobreentès, sense cap rigor crític ni cap asseveració mínimament raonada. L’argumentació brilla per la seva absència i el lloc comú regna amb mà de ferro. Ningú no s’immuta, i la bola es va fent més i més gran. La realitat per un cantó i l’exègesi per l’altre La gent xerra i no para de xerrar i diu el que pensa i el que pensa no ho pensa gaire, surt a raig, i el raig s’ajunta amb d’altres raigs i fa riu, i el riu es va acabdalant i baixa fort i no hi ha presa que l’aturi i acabem tots ofegats per l’estultícia del quòrum, de la gernació que linxa, de les converses on tot és un “i és clar” o “home, que no ho sabies?”. Pel cofoïsme.
Si no saps del que parles, calla la boca. Reconeix la teva ignorància, fes prospecció del teu nivell sobre el tema i arriba a la conclusió que potser no és ni el mínim. Què en saps, del cert, sobre la immigració, els equatorians, els moros, el perquè de les violència i els problemes del món? L’origen del mal és….. tatxan! El que et vingui de gust, segons els teus minsos referents ideològics, socials o culturals: la immigració, ETA, els ocupes, el PP, l’Osama, en Bush, els independentistes, en Banyeta…
Tot és tan reductible? Tot és tan senzill per resoldre-ho amb un parell de frases autocomplaents? La gent t’acaba dient que tots els moros són uns delinqüents, que no ho veus, mira quina fila fan, quina mirada desafiant et llancen, que si són els qui més atraquen, que surt tothora als Telenotícies, que no el mires? Els moros que la gent coneix potser sí que s’adiuen a aquest ràpid estereotip, però de cap manera ens podem permetre la operació d’extrapolar-ho a tot un país o cultura.
És com aquella anècdota d’un turista que seu a una terrassa a París a prendre’s un cafè i mira la gent que passa davant seu i compta: un senyor gran; dos noies joves, rosses; cinc treballadors amb mono d’obra; dos nois amb les nòvies rosses; dos intelectuals amb barret; i avi amb la seva néta, també rossa. D’aquesta corrua de gent el turista dedueix en un tres i no res que totes les dones de París són rosses. Fa gràcia la seva estupidesa? Tinguem en compte la nostra. No podem cenyir-nos només a la pròpia experiència per desplegar-ne món. Els defectes de la nostra percepció són la font de la fal·libilitat dels nostres arguments que, per baix, poden passar ràpidament a engrandir el destructor vox populi, aquesta mena de “saviesa” feta d’imprecacions i sarcasmes que només busquen el beneplàcit de la parròquia. La concurrència convençuda no cal convèncer-la: cal buscar-ne les fissures, i si s’escau fer d’advocat del diable perquè els fonaments s’afermin i l’estructura es vigoritzi.
Si em pregunten pel vel, les primàries americanes, la situació a Kosovo, o l’encausament dels 4 de no sé on, hauré après a mossegar-me la llengua i no contestar ràpidament amb la veu més alta que ningú alguna frase caçada al vol abans d’ahir o a la mateixa conversa, ni cap opinió que no hagi estat ben meditada i contrastada, no, no em tallaré un pèl en dir: no en sé prou per dir res. I quedaré malament, sí, és clar, fatal, de fet, però potser al respondre sincerament m’adonaré de la meva ignorància i intentaré posar-hi remei. L’altre camí, el fingiment, la repetició, la mentida, el lloc comú, només fa que tot s’emmerdi més. No és omertá, és que no en tinc ni idea i per això t’escolto.

Etiquetes

Darrers articles

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

  • Cerca