Canviarem.
Els immigrants ens canviaran. Podem posar-nos-hi com vulguem, podem fer proclames sobre els valors eterns de la catalanitat i podem reclamar: és el que ve qui ha d’adaptar-se al que ja hi era! Però canviarem. Canviarà l’idioma, canviaran les costums, canviaran les relacions de poder. Cada cop que apareix un debat que tingui ni que sigui una mica a veure amb els immigrants, la màxima subtilesa a la que arriben els defensors de la pàtria, o els que se senten amenaçats, consisteix a dir que sí, que bé, que no som racistes, ni xenòfobs, ni res de res, però que són ells els que s’han d’adaptar. I és cert. Però insuficient.
La nostra cultura, que no és pas neutral, ni casual, prové de l’avançar, a voltes tremolós, dels segles, prové del vaivé del clima, i de l’ímtima relació que els homes establim amb la orografia. L’idioma, l’art, la política, els drets. Res no és casual. Però res no ha estat orquestrat fins al darrer detall; perquè tot això no ho pot ser, d’orquestrat, per moltes ganes que hi posem. Dir que els immigrants s’han d’integrar i prou; no assumir que ja has canviat els horaris de compra gràcies als pakistanesos, que un falafel a les dues de la matinada és una solució, o que no sé quina espècie xinesa millora el teu arròs, és no estar preparat per l’impacte real, el que sorgirà a partir de les segones o terceres generacions del milió d’immigrants que viuen a Catalunya.
Enrocar-se només ens perjudica i dóna ales als nostres enemics; els cedeix tot l’espai argumental i totes les possibilitats de la vida. És com els espanyols amb la unitat d’Espanya: la pressuposen, la consideren un dogma, i mai no han desplegat els arguments econòmics, polítics o socials que podrien seduir molts catalans. El poder insititucional els sembla prou, apel.lar a la llei els sembla prou, i així, per molt nacionalistes que siguin, són incapaços de fer retrocedir un argument sobiranista un cop ha estat assumit per la majoria; perquè no poden rebatre’l, no saben com fer-s’ho, no els cap al cap; i els resta només el sentiment, que és el recurs dels covards, dels ignorants o dels desesperats.
Els dogmàtics de la coservació del passat de Catalunya no podran portar cap solució a la tensió que tot flux migratori implica. Els països que n’han patit abans que nosaltres, i l’experiència que tenim amb els espanyols dels 50 i 60, ensenyen que un cop s’entra en contacte amb els immigrants, els autòctons passen a ser també un factor de la immigració, un element transformat: no hi ha separació possible. No cal apel.lar als romans, o als visigots per demostrar-ho: amb Montilla paga.
Això no vol dir que haguem de ser només màquines racionals argumentatives, ni que haguem d’obrir-nos de cames davant de la novetat immigrada; això seria estúpid. Hi ha la vida, el tracte, el coneixement sensual de l’altre; i hi ha la necessitat de buscar convencions noves per a garantir el dret a ser, el nostre dret a ser, i a l’hora, la convivència, o la co-existència, tan se val. Ens hem d’afanyar a canviar el que volem canviar; el que és indispensable canviar, perquè amb la Catalunya d’ahir no ens en sortirem. Adaptar-se o morir.
Ara pots queixar-te i dir que no hi ha dret, que a més d’Espanya, només ens faltaven les mesquites, que de dones amb vel res de res, i que ja poden començar a parlar català a casa seva o que marxin; i potser et sentiràs més tranquil, i podràs passejar sentint-te un heroi íntegre, però no hauràs dit res més que “hagués preferit que no vinguéssin”. Tens tot el dret a pensar-ho, però això no soluciona res, mai no ho ha fet.
Com més aviat ho assumeixis, més aviat sabràs què és per tu irrenunciable, què és essencial, què garanteix la vida; i què és superflu, què és prescindible, quina és la pell que podrà sorgir de la nova intimitat amb el país, de la nova orografia cultural, vital i espiritual. La debilitat és la raó dels dogmàtics. El seu fracàs.