Canviarem

18 d'octubre de 2007 1

Canviarem.

Els immigrants ens canviaran. Podem posar-nos-hi com vulguem, podem fer proclames sobre els valors eterns de la catalanitat i podem reclamar: és el que ve qui ha d’adaptar-se al que ja hi era! Però canviarem. Canviarà l’idioma, canviaran les costums, canviaran les relacions de poder. Cada cop que apareix un debat que tingui ni que sigui una mica a veure amb els immigrants, la màxima subtilesa a la que arriben els defensors de la pàtria, o els que se senten amenaçats, consisteix a dir que sí, que bé, que no som racistes, ni xenòfobs, ni res de res, però que són ells els que s’han d’adaptar. I és cert. Però insuficient.

La nostra cultura, que no és pas neutral, ni casual, prové de l’avançar, a voltes tremolós, dels segles, prové del vaivé del clima, i de l’ímtima relació que els homes establim amb la orografia. L’idioma, l’art, la política, els drets. Res no és casual. Però res no ha estat orquestrat fins al darrer detall; perquè tot això no ho pot ser, d’orquestrat, per moltes ganes que hi posem. Dir que els immigrants s’han d’integrar i prou; no assumir que ja has canviat els horaris de compra gràcies als pakistanesos, que un falafel a les dues de la matinada és una solució, o que no sé quina espècie xinesa millora el teu arròs, és no estar preparat per l’impacte real, el que sorgirà a partir de les segones o terceres generacions del milió d’immigrants que viuen a Catalunya.

Enrocar-se només ens perjudica i dóna ales als nostres enemics; els cedeix tot l’espai argumental i totes les possibilitats de la vida. És com els espanyols amb la unitat d’Espanya: la pressuposen, la consideren un dogma, i mai no han desplegat els arguments econòmics, polítics o socials que podrien seduir molts catalans. El poder insititucional els sembla prou, apel.lar a la llei els sembla prou, i així, per molt nacionalistes que siguin, són incapaços de fer retrocedir un argument sobiranista un cop ha estat assumit per la majoria; perquè no poden rebatre’l, no saben com fer-s’ho, no els cap al cap; i els resta només el sentiment, que és el recurs dels covards, dels ignorants o dels desesperats.

Els dogmàtics de la coservació del passat de Catalunya no podran portar cap solució a la tensió que tot flux migratori implica. Els països que n’han patit abans que nosaltres, i l’experiència que tenim amb els espanyols dels 50 i 60, ensenyen que un cop s’entra en contacte amb els immigrants, els autòctons passen a ser també un factor de la immigració, un element transformat: no hi ha separació possible. No cal apel.lar als romans, o als visigots per demostrar-ho: amb Montilla paga.

Això no vol dir que haguem de ser només màquines racionals argumentatives, ni que haguem d’obrir-nos de cames davant de la novetat immigrada; això seria estúpid. Hi ha la vida, el tracte, el coneixement sensual de l’altre; i hi ha la necessitat de buscar convencions noves per a garantir el dret a ser, el nostre dret a ser, i a l’hora, la convivència, o la co-existència, tan se val. Ens hem d’afanyar a canviar el que volem canviar; el que és indispensable canviar, perquè amb la Catalunya d’ahir no ens en sortirem. Adaptar-se o morir.

Ara pots queixar-te i dir que no hi ha dret, que a més d’Espanya, només ens faltaven les mesquites, que de dones amb vel res de res, i que ja poden començar a parlar català a casa seva o que marxin; i potser et sentiràs més tranquil, i podràs passejar sentint-te un heroi íntegre, però no hauràs dit res més que “hagués preferit que no vinguéssin”. Tens tot el dret a pensar-ho, però això no soluciona res, mai no ho ha fet.

Com més aviat ho assumeixis, més aviat sabràs què és per tu irrenunciable, què és essencial, què garanteix la vida; i què és superflu, què és prescindible, quina és la pell que podrà sorgir de la nova intimitat amb el país, de la nova orografia cultural, vital i espiritual. La debilitat és la raó dels dogmàtics. El seu fracàs.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca