He rebut aquesta text-carta, que he traduït jo mateix. Els propers dies compraré el llibre del que parla i en faré la meva valoració. Per si algú vol sumar-se al debat, Sr Terricabres inclòs, deixo aquí penjat el text, i els comentaris oberts.
Barcelona, 10 de març del 2008
Benvolgut Sr. Josep Maria Terricabres, “catedràtic de filosofia”:
Fa dies que volia escriure-li unes paraules a propòsit de la seva recent publicada traducció del “Ecce homo” de Nietzsche al català I de la presentació que en féu a la Facultat de Filosofía de la Universitat de Barcelona el dia 20 del mes passat.
Òbviament, constitueix un motiu d’alegria saber que hi ha una nova traducció d’un clàssic de la filosofia com és la famosa autobiografia de Nietzsche, del seu testament filòsofic, per dir-ho d’alguna manera, on el mateix Nietzsche es converteix en el seu propi intèrpret. I encara més en català, car, a més de ser la primera traducció que de l’“Ecce homo” es fa en aquesta llengua, cal no oblidar l’àmplia influència del filòsof alemany en personatges tan respresentatius de la nostra cultura com són en Joan Maragall o en Josep Pla. Li dono les gràcies per la seva iniciativa.
Ara bé, malgrat l’alegria inicial, cal lamentar –i molt- la falta de cura amb la qual s’ha fet aquest treball. En castellà ja es comptava des del 1971 amb una edició de l’Ecce homo que, malgrat els errors i l’evident falta d’actualització en el que a les notes fa referència, ha obtingut un merescut èxit tant a Espanya com en el món hispano-parlant en general. Era d’esperar, per tant, com a mínim el mateix esforç i la mateixa pulcritud que la que va demostrar fa més de 35 anys l’Andrés Sánchez Pascual. Lamentablement, però, no ha estat així i el lector català ha rebut, en canvi, un producte defectuós i que fins i tot es podria qualificar de fraudulent. Passo a argumentar el que he afirmat amb una breu anàlisi.
Comencem per les carències, que ja es perceben sota la fotografia que il·lustra la portada –en la que, sigui dit de pas, apareix un Nietzsche malalt i no el Nietzsche jovial que va escriure l’ Ecce homo-. Com bé s’hi indica, es tracta d’una “Traducció i pròleg” i no d’una edició pròpiament dita. Es a dir, ni l’objecte ( l’Ecce homo de Nietzsche) ni el subjecte al qual va dirigit aquest treball (el lector català) semblen merèixer un mínim esforç per part de qui es presenta com a “catedràtic de filosofia”. Així doncs, que ningú esperi trobar aquí una mínima bibliografia en la qual, com a mínim, apareguin les obres que hi ha de Nietzsche en català, ni una petita cronologia, ni un índex de noms o conceptes (apartats que apareixen en d’altres edicions catalanes de Nietzsche com, per exemple, La genealogia de la moral, La gaia ciència, Més enllà del bé i del mal o l’Anticrist i que constitueixen ja una tradició en el Nietzsche en català).
Anem, però, al que sí que hi és: Tenim un “pròleg” (pp.7-22) en el qual no veiem ni una sola nota, ni una sola referència bibliogràfica als estudis que han estat realitzats sobre Nietzsche en general o sobre l’Ecce homo en particular. Aquí s’hi pot llegir una espècie d’assaig literari, per anomenar-lo d’alguna manera, plagat, això sí, d’errors de base com ara dir que Nietzsche “es va traslladar a Liepzig, seguint el seu admirat mestre Friedrich Ritschl” (p.9), que la seva contractació per part de la Universitat de Basilea fou “un fet absolutament excepcional” (p.9) o que, l’Anticrist és la “primera part de la seva planejada Revaloració de tots els valors” (p 13.).
Si anem a la “traducció” catalana de l’Ecce homo, trobem coses curioses com ara, la traducció de «öffentliche Meinung» per “opinió oberta” (p. 90) o «Bierbank Evangelium» per “evangeliet“ (p. 91), perdent-se d’aquesta manera tota la ironia que aplica Nietzsche aquí sobre l’obra d’Strauss i que el filòsof alemany havia explicitat mesos enrere en el Crepuscle dels ídols.
I no parlem ja dels jocs de paruales desglossats en el text sense cap explicació per al lector, com si tothom hagués de saber, per exemple, que “Strauss” en alemany vol dir “estruç” (p.92) o que “Schleiermacher” vol dir “fabricant de vels” (p. 134)
La traducció, tal i com es pot llegir en la p.21 de la “Introducció”, apareix acompanyada d’unes notes que es limiten a “localitzar textos citats a l’obra o bé per traduir algunes expressions, bàsicament llatines”. Malgrat la pobresa i la limitació d’aquest aparell de notes (per favor, Senyor “catedràtic de filosofia”, no torni a confondre una edició amb comentaris amb una edició crítica tal com va fer a la presentació), no deixem d’ensopegar amb coses “curioses”. Per exemple, la traducció d’”amor fati” per “amor del destí” (not 12, p 72 i nota 36, p. 137) amb la qual cosa no només es demostra el desconeixement entre el genitiu subjectiu i l’objectiu en llatí, sinó també, i això és el més greu, es posa de manifest una total ignorància en el que es refereix al sentit d’aquesta importantíssima fórmula nietzscheana en el context de la seva filosofia (per al concepte en qüestió, Senyor “catedràtic de filosofia”, el remeto a la definició que ofereix el Diccionari de Filosofia d’en Josep Ferrater Mora)
El pitjor, però, no és en totes aquestes carències de base en l’edició – que no és edició, com ja s’indica- ni en els errors en la “Introducció”, ni en els errors de traducció, ni en la pobre anotació, no exempta d’errors així mateix, sinó en una qüestió de base com és l’elecció de l’edició crítica alamenya que s’ha utilitzat per a la traducció. Ja sé que en la p. 21 de la Introducció i en la nota 6 (p. 37), vostè diu que prèn com a base l’edició Colli-Montinari. Però si això és així ¿per què va venir a la presentació amb l’edició de Karl Schlechta? Ja sé que també en el breu diàleg que vam mantenir aleshores, vostè va afirmar una vegada i una altra que havia fet servir l’edició Colli-Montinari, que era la que jo tenia a les mans i que és l’edició de referència per a tot estudi seriós sobre Nietzsche. Malgrat això, però, tinc un petit problema: he trobat tres passatges de la seva traducció en els quals pot observar-se perfectament que vostè menteix, que no és cert que hagi fet servir com a base l’edició de Colli-Montinari i que, per tant, el que presenta al lector català és un text censurat, falsificat i que s’allunya de la intenció de Nietzsche. I aquí li adjunto (clicar aquí) un exemple per a la comprensió del qual no cal tenir grans coneixements de la llengua de Goethe.
Evidentment em deixo coses com, per exemple, les barbaritats que vostè diu en la nota 6 (p. 37) sobre la història del text definitiu de l’apartat tercer de “per què sóc tan savi”, una explicació que fou “corregida i augmentada” en la presentació i que tant li agraeixo, ja que mai no havia vist una mostra d’ignorància tan complaent amb si mateixa. És a dir, segons vostè:
1- La versió que fins al 1969 va circular d’aquest apartat de l’Ecce homo era una falsificació de l’Elisabeth i el Peter Gast i no una versió previa redactada per Nietzsche i posteriorment descartada.
2- El text de la versió definitiva d’aquest apartat es conserva en la lletra de Nietzsche i no la còpia de Peter Gast.
Doncs sí, Senyor “catedràtic de filosofia”, el que vostè digui.
Ja n’hi ha prou, però. No vull estrendre’m més, doncs el que he exposat aquí ja és motiu suficient de lament i fins i tot de pena per un treball tan deficient i tan científicament nul com el seu, que no aporta res i que consititueix un insult no només als estudis nietzscheans i a la filosofia en general, sinó també a la cultura catalana, que, pel que sembla, ni tan sols pot competir en aquest aspecte amb el que es va fer a Espanya fa més de 35 anys, ja.
Malgrat tot, i no em sap greu en absolut discrepar amb vostè, crec que el lector català mereix, per cultura i per tradició, alguna cosa més que un nyap com el que vostè presenta amb tant d’orgull.
Rebi una molt cordial salutació a l’hora que la meva més sincera repulsa pel seu lamentable treball.
Antonio Morillas
SEDEN (Sociedad Española de Estudios sobre Friedrich Nietzsche)
Versió castellana original de la carta
Estimado Sr. Josep-Maria Terricabras, “catedràtic de filosofia”:
Hace días que quería escribirle unas palabras con ocasión de su recién publicada traducción del Ecce homo de Nietzsche al catalán y de la presentación que de la misma hizo en la Facultad de Filosofía de la Universidad de Barcelona el día 20 del mes pasado.
Obviamente constituye motivo de alegría saber que hay una nueva traducción de un clásico de la filosofía como es la famosa autobiografía de Nietzsche, su testamento filosófico, por decirlo de alguna forma, donde el propio Nietzsche se convierte en intérprete de sí mismo. Y más aún al catalán, pues, además de ser la primera traducción que del Ecce homo se realiza a esta lengua, no hemos de olvidar la amplia influencia del filósofo alemán en personajes tan representativos de nuestra cultura como son Joan Maragall o Josep Pla. Por todo ello, le doy las gracias por su iniciativa.
Sin embargo, a pesar de la alegría inicial, es de lamentar – y mucho – la falta de cuidado con el que se ha hecho este trabajo. En castellano ya se contaba desde 1971 con una edición del Ecce homo que, aunque con errores y evidente falta de actualización en lo que a las notas se refiere, ha tenido un merecido éxito tanto en España como en el mundo hispanohablante en general. Era de esperar, por tanto, al menos el mismo esfuerzo y la misma pulcritud que la demostrada ya hace más de 35 años por Andrés Sánchez Pascual. Pero lamentablemente no ha sido así y el lector catalán ha recibido, en cambio, un producto defectuoso y que hasta se podría calificar de fraudulento. Paso a argumentar lo dicho con un breve análisis.
Empecemos por aquello de lo que carece, algo que ya se ve debajo de la foto que ilustra la portada – en la que, dicho sea de paso, aparece un Nietzsche enfermo y no el Nietzsche jovial que escribió el Ecce homo -. Como ahí bien se indica, se trata de una “Traducció i pròleg” y no de una edición propiamente dicha. Es decir, ni el objeto (el Ecce homo de Nietzsche) ni el sujeto a quien va dirigido este trabajo (el lector catalán) parecen merecer un mínimo esfuerzo por parte de alguien que se presenta como “catedràtic de filosofia”. Así pues, que nadie espere encontrar aquí una mínima bibliografía en la que al menos aparezcan las obras que de Nietzsche hay traducidas al catalán, ni una pequeña cronología, ni un índice de nombres y conceptos (apartados que sí aparecen en otras ediciones catalanas de Nietzsche como, por ejemplo, La genealogia de la moral, La gaia ciència, Més enllà del bé i del mal o L’Anticrist y que constituyen ya una tradición en el Nietzsche “en català”).
Pero vayamos a lo que sí hay: Tenemos un “pròleg” (pp. 7-22) en el que no vemos ni una sola nota, ni una sola referencia bibliográfica a los estudios que se han realizado sobre Nietzsche en general o sobre el Ecce homo en particular. Aquí se puede leer una especie de ensayo literario, por llamarlo de alguna forma, plagado, eso sí, de errores de base como el decir que Nietzsche «es va traslladar a Leipzig, seguint el seu admirat mestre Friedrich Ritschl» (p. 9), que su contratación por la Universidad de Basilea fue «un fet absolutament excepcional» (p. 9) o que, L’Anticrist es la «primera part de la seva planejada Revaloració de tots el valors» (p. 13).
Si vamos a la “traducció” catalana del Ecce homo, nos encontramos cosas curiosas como, por ejemplo, la traducción de «öffentliche Meinung» por «opinió oberta» (p. 90) o «Bierbank Evangelium» por «evangeliet» (p. 91), perdiéndose de esta forma toda la ironía que aquí Nietzsche aplica sobre la obra de Strauss y que el filósofo alemán había explicitado meses atrás en Crepúsculo de los ídolos. Y ya no hablemos de los juegos de palabras desglosados en el texto sin explicación alguna al lector como si éste tuviese que saber, por ejemplo, que «Strauss» en alemán quiere decir «estruç» (p. 92) o que «Schleiermacher» significa «fabricant de vels» (p. 134).
La traducción, como se puede leer en la p. 21 de la “Introducció”, aparece acompañada de unas notas que se limitan a “localitzar textos citats a l’obra o bé per traduir algunes expressions, bàsicament llatines”. Pero a pesar de la pobreza y limitación de este aparato de notas (por favor, Señor “catedràtic de filosofia”, no me vuelva a confundir usted una edición con comentarios con una edición crítica tal y como hizo en la presentación), no dejamos por ello de encontramos con cosas “curiosas”. Por ejemplo, la traducción de «amor fati» por «amor del destí» (nota 12, p. 72 y nota 36, p. 137) con lo que no sólo se demuestra desconocer la diferencia entre el genitivo subjetivo y el objetivo en latín, sino también, y esto es lo más grave, se pone de manifiesto una total ignorancia en lo que se refiere al sentido de esta importantísima fórmula nietzscheana en el contexto de su filosofía (para este concepto le remito, Señor “catedràtic de filosofia”, a la definición que de él se ofrece en el Diccionario de Filosofía de José Ferrater Mora).
Pero lo peor no está en todas esas carencias de base de la edición – que no es edición, como ya se indica – ni en los errores en la “Introducción”, ni en los errores de traducción, ni en la pobre anotación, no exenta de errores también, sino en una cuestión de base como es la elección de la edición crítica alemana que se ha utilizado para la traducción. Ya sé que en la p. 21 de la “Introducció” y en la nota 6 (p. 37), usted dice que toma como base la edición Colli-Montinari. Pero si esto es así, ¿por qué vino a la presentación con la edición de Karl Schlechta? Ya sé también que en el breve diálogo que mantuvimos entonces usted afirmó una y otra vez que había utilizado la edición Colli-Montinari, que era la que yo tenía en las manos y que es la edición de referencia para todo estudio serio sobre Nietzsche. Sin embargo, tengo un pequeño problema y es que he encontrado tres pasajes de su traducción en los que puede observarse perfectamente que usted miente, que no es cierto que haya usado como base la edición Colli-Montinari y que, por lo tanto, lo que presenta al lector catalán es un texto censurado, falsificado y que se aleja de la intención de Nietzsche. Y aquí le adjunto un ejemplo para cuya comprensión no hace falta tener grandes conocimientos de la lengua de Goethe.
Evidentemente que me dejo cosas como, por ejemplo, las barbaridades que usted dice en la nota 6 (p. 37) sobre la historia del texto definitivo del apartado tercero de “Per què sóc tan savi”, una explicación que fue “corregida y aumentada” en la presentación y que tanto le agradezco, pues nunca había visto una muestra de ignorancia tan complaciente de sí misma. Es decir, según usted:
1- La versión que hasta 1969 circuló de ese apartado del Ecce homo era una falsificación de Elisabeth y Peter Gast y no una versión previa redactada por Nietzsche y posteriormente descartada.
2- El texto de la versión definitiva de ese apartado se conserva en letra de Nietzsche y no en copia de Peter Gast.
Pues sí, Señor “catedràtic de filosofia”, lo que usted diga.
Pero basta ya. No quiero extenderme más, pues lo aquí expuesto ya es suficiente motivo de lamento y hasta de pena por un trabajo tan deficiente y tan científicamente nulo como el suyo, que no aporta nada y que constituye un insulto no sólo a los estudios nietzscheanos y a la filosofía en general, sino también a la cultura catalana, la cual, según parece, ni siquiera puede competir en este aspecto con lo que se hizo en España hace ya más de 35 años. Sin embargo, y no siento en absoluto discrepar con usted, creo que el lector catalán se merece, por cultura y por tradición, algo más que una chapuza como la que usted presenta con tanto orgullo.
Reciba un muy cordial saludo a la vez que mi más sincera repulsa por su lamentable trabajo”.
Antonio Morillas
SEDEN (Sociedad Española de Estudios sobre Friedrich Nietzsche)