Aquesta és la correspondència que el F. Trias de Bes i un servidor ens hem enviat per Twitter sobre la consulta, la tercera via i la independència. Penjo aqui la meva carta i la seva resposta per a tenir-les totes dues juntes. LEs cartes estan escrites apressadament, emmig de debats en format tuit, i per tant no són completes, ni molt polides (sobretot la meva: disculpeu-ho). N’hi haurà més, suposo. Sou lliures de fer-hi aportacions.
Estimat, @ftriasdebes
Tornem a discutir el que ja vam discutir. Entenc perfectament que et sentis incòmode. Tu mateix dius que no ets independentista. Per tant, a la pregunta: ‘Voleu una Catalunya independent?’ La teva resposta és ‘no’. La meva, ‘sí’.
No hi ha cap problema amb què tu creguis que no i jo cregui que sí. L’opció que tu em demanes és que pensem una pregunta que a tu et permeti dir que ‘no’, i alhora et permeti dir que no estàs d’acord amb la situació actual d’Espanya. A mi em sembla que això és fer trampes. Ningú no diu que votar ‘no’ a la pregunta sigui acceptar l’estat actual de les coses; vol dir, senzillament, que els canvis que vulguis fer en el sistema polític no els vols fer per la via d’independentitzar-nos sinó per la via de reformar la Constitució i que vols que l’Estat espanyol existeixi dins dels mateixos límits territorials que ara existeixen. Em sembla molt bé que pensis així, no t’ho critico; però has d’entendre que això és ‘no’ a la independència.
Tu em dius: si es demostrés que aquesta reforma que vull per d’Espanya no és possible, aleshores acceptaria la independència.
I aleshores jo et dic:
El desenvolupament de l’estatut del 79 no t’ho demostra?
El procés de reforma de l’Estatut no t’ho demostra?
El ribot de Guerra, el discurs de Rajoyno t’ho demostren?
Versió breu
Versió llarga
La campanya social, que inclou declaracions d’oficials la legió i l’exèrcit i la recollida de signatures i els recursos del defensor del pueblo, i les declaracions de polítics de tots els partits espanyols menys IU, no t’ho demostren?
La sentència del tribunal Constitucional del 2010, no t’ho demostra? Allà es nega per principi tot les coses que sempre demanes! Per principi!
I des d’aleshores:
El procés recentralitzador de totes les lleis, des de les de cultura a les d’economia, no t’ho demostra? Això que passa al P. Valencià i a les Balears amb la llengua no t’ho demostra?
L’ofec financer de la Generalitat, no t’ho demostra?
L’asfixia d’infraestructures, no t’ho demostra?
La decadència econòmica catalana, el paper de les empreses del BOE, els interessos creats de l’elit dirigent de Madrid i les seves connexions amb l’elit de Barcelona, no t’ho demostren?
El discurs de la por, no t’ho demostra?
La negativa a una cosa tan bàsica com fer una consulta, no t’ho demostra?
La negativa al caràcter de ‘poble’ (demos) de la ciutadania catalana, no t’ho demostra?
Les reaccions pseudo-intel·lectuals, no t’ho demostren?
Que ens titllin de nazis, no t’ho demostra?
Que se senti soroll de sabres, no t’ho demostra?
El dèficit fiscal, no t’ho demostra?
Què més necessites per sentir-te còmode votant ‘sí’?
Ara, tu fas un argument que ve a dir: l’amenaça independentista podria fer que canviessin d’opinió.
I jo et dic que això és un frau, perquè uses els independentistes per aconseguir els teus objectius polítics. Uns objectius que són respectables, però que tenen vies obertes fora de la consulta, a diferència de la independència.
I que el dret a ser central com a proposta te l’has de guanyar: a la societat civil, al carrer, amb raonaments, i en el teu cas, en l’electorat i partits Espanyols. Cosa que l’independentisme ha fet entre la ciutadania catalana. Ningú no t’ho impedeix, ni ara, ni si som independents. Usar l’independentisme per aconsguir la tercera via és poc honorable moralment i poc just políticament.
Si resulta que tots els que encara voleu i creieu en la possibilitat d’una tercerca via continuant a Espanya voteu ‘no’ i el ‘no’ guanya, doncs aleshores la provarem tant com faci falta. I si després veieu que no es pot, potser us torneu independentistes i ho podem aconseguir. Però ara, introduir una 3a pregunta és no només immoral, també contraproduent: fixa’t que el teu argument pressuposa que és la presència de l’independentisme la raó que podria fer canviar Espanya d’actitud –tot i que l’evidència actual diu el contrari. Amb la teva postura, doncs, fas veure a Espanya que, després de tot el maltracte fet expressament, en realitat no anem seriosament, i per tant no té cap incentiu per canviar.
Tu dius: fem una consulta on proposem la 3a via, que si no s’accepta per part d’Espanya és automàticament independència. Una cosa així, més o menys:
Què vol?
a) Independència
b) 3a via
c) Statu quo
Si surt 3a via i Espanya no la vol:
vol independència?
Sí/No.
El problema d’aquesta formulació, a banda que no compleix els requisits de simplicitat, claredat, neutralitat entre opcions i comprensibilitat que es demana en l’arena internacional, és:
Què què vol dir que Espanya no la vol? I sobretot, què vol dir 3a Via? Quin contingut té i qui l’ha de definir? Tu em diràs: el Parlament, amb un acord.
Ok: Tens els suports electorals i parlamentaris per arribar a un consens?
En quin moment s’ha votat tal cosa, per tal d’estar legitimada? Calen noves eleccions, només perquè tu no estàs segur si sí o si no a la independència? No hem votat ja manta vegades, aquesta opció, i sempre amb un ‘no’ com a resposta?
I més: És una proposta de caixa o faixa? És a dir: si Espanya accepta el 90% de la 3a via, no em diràs aleshores: “mira com hem progressat! Acceptem-ho!”?
I jo et diria: “però vas votar que si no l’acceptaven, independència!” I tu em diràs: “tornem a votar! #volemvotar”!” I aleshores vas allargant i allargant el procés amb l’única conseqüència de diluir l’independentisme, que és el moviment que ha fet necessària i possible la consulta que vol el 85% del poble! I el dilueixes per la via de fer el procés cansat i costós: afegeixes un cost a l’independentisme que no el descomptes a la 3a via: de tal manera que no s’avaluen pels seus mèrits sinó per la capacitat de bloqueig que demanes. I tot perquè tu NO ets independentista i per tant, a la pregunta, ‘voleu la independència?’ has de votar senzillament ‘no’. Però et enegues a fer-ho; és comprensible amb l’Espanya actual: que és l’única que ha existit sempre!
Jo et dic: si guanyes amb el ‘no’, doncs aleshores ja farem una proposta a Espanya, la gent com tu i la gent com jo junts, si ho vols. Com vam fer el 2005. Perquè, i si Espanya accepta el 80%, i el 70%, i el 50% de la 3a via, com ho decidirem? retardant? Tot això és feina de parlaments, feina de polítics; és la feina que vam fer del 2003 al 2006: la reforma de l’Estatut. La feina que es podria fer si guanyessin els partits federalistes per la via de reformar la C.E. No és la feina de la consulta: no és l’instrument que ho fa possible.
La pregunta del referèndum ha de ser clara i ha de tenir una resposta clara, que no permeti enganys, que no permeti que els polítics i els lobbies facin de les seves basant-se en enquestes o articles buits de contingut dels nens mimats del l’establishment.
Per arrodonir-ho, tu dius, com a principal i únic argument contra la independència: la fractura social i econòmica seria altíssima. No sóc dels que diu que la independència no tindria costos de transició. Això no serà flors i violes, és obvi. Però cal ser honest: Catalunya té més possibilitats de trencar-se en l’escenari actual i si no permetem a la gent decidir si volen o no volen ser independents, que en cas contrari i guanyant el ‘sí’. Catalunya va camí de la decadència econòmica en base a tots els pactes amb Espanya: pactes que no compleix mai, per cert. És l’statu quo el que ens porta a la misèria. I la fractura social ja hi és. La consulta de ‘sí’ o ‘no’ no causa fractura social; al contrari, la vehicula políticament, la civilitza, la fa viable. Guanyi el sí o el no. La consulta amb 3 respostes l’enquista i perpetua el problema en un context d’ofec econòmic.
Encara més: la principal amenaça econòmica per a Catalunya és, justament, la posició d’Espanya en un escenari d’independència. O per ser més precisos: l’amenaça que fa Espanya ABANS de la independència per espantar-nos i desincentivar-nos. (perquè després, els incentius són els contraris: patirien més ells que nosaltres, si s’ofusquen). Això et demostra que el pacte és impossible: tu no pots decidir quedar-te per una amenaça. I demostra que els cants de sirena de la 3a via només beneficien l’èxit d’aquesta amenaça: l’alimenten perquè la consideren una amenaça real quan és només una amenaça condicional. Per tant, enquista el problema perquè des-incentiva que Espanya pugui oferir mai un pacte, i en canvi fa creure a l’electorat català que hi ha sortida pactada, quan no tenim cap evidència que sigui el cas: només amenaces i una llarga història de tot el contrari.
Ara, si vols la 3a via perquè creus que la independència és pràcticament impossible, i perquè la gent no la voldrà, i perquè creus que la 3a via és més raonable: aleshores defensa la fortalesa de l’independentisme. Perquè és aquesta fortalesa l’únic que, en el teu esquema (no el meu) la pot fer possible. És negociació bàsica, això. Proposant les 3 respostes només fas que fracassin les dues opcions.
En aquest sentit, les elits econòmiques catalanes fa temps que fan córrer aquesta por entre les persones amb altaveu públic com tu i com jo. Segur que a tu se t’han acostat per dir-t’ho, i t’han venut tota classe de detalls catastròfics. I tan venut, com si fos raonable, la cosa de la 3a via. A diferència de tu, els seus motius no són l’angoixa de votar sí o no, sinó la defensa del seu Status Quo (l’única obsessió és debilitar, obstruir que el poble decideixi marxar). Quant fa que aquestes elits viuen d’això? Quant fa que viuen del fet que per compensar l’espoli social se’ls dóna poder sobre els fluxes econòmics de la gàbia?
Anem acabant: hi ha la qüestió internacional. L’esquema de consulta que proposes sempre dic que és de cacics de puerto rico: de polítics i líders socials que volen remenar el cotarro enlloc de donar solucions a la gent, que no es pugui decidir res i que tot depengui del seu poder d’intermediació mentre se’ls consolida el seu espai electoral. En els tractats i la mentalitat internacionals, allò que val són les decisions madures i responsables: que acceptin els conseqüències del propis actes. Això vol dir ser sobirà. Per això la consulta ha de ser com arreu: una pregunta clara, neutral, senzilla, que pugui entendre tothom independentment de la seva formació, i que proposi una resposta clara, que no generi dubtes, que es pugui implementar, i que no doni poder a cap lobby o cacic. Això vol dir la pregunta similar a l’escocesa:
Voleu que Catalunya sigui un estat independent?
Només dic que si tu creus que ara encara no hi ha motius per dir que sí, si encara no t’has convençut i creus que és possible convèncer Espanya d’una alternativa sense haver de passar per la independència, la resposta que has de votar és NO. I posar-te a treballar per aconseguir suports per a la teva opció, sigui 3a, 4a, o 5a via: en aquest país hi ha més de 3 vies al futur, mira el Parlament. I ho has de defensar aquí i allí. Això és ser adult i responsable de les pròpies decisions. És una opció ben honorable. Defensa-la. Però a) no utilitzis la meva feina en els teus propòsits, no és honest i b) i no creguis que diluint-ho en 3 opcions pot funcionar, perquè el veritable diàleg només és entre iguals, no entre qui abans de negociar es mostra subordinat i qui mai no ha demostrat cap altra cosa que voluntat d’excercir el poder sense atendre a conseqüències.
Pel que fa a la participació: si el poble no vol votar perquè la pregunta és de sí o no, doncs cap a casa: no passa res. La democràcia és assaig i error.
Però la cosa va així: no hi ha límit de participació ni cal un % qualificat per guanyar: aquesta és la posició neutral, en què per a que guanyi el sí o el no cal el mateix esforç. I és la que garanteix més participació: perquè no anar-hi no es pot sumar amb el ‘no’, sinó que indica indiferència, i per tant, acceptació del resultat que surti. Així és la democràcia: com al referèndum de la UE, de l’Estatut, o de l’OTAN: aquí i a la Xina Popular, a excepció de Montenegro, intervingut. Com que tothom sap que els indepes anirem tots a votar, això incentiva a que els del ‘no’ també hi vagin. La principal garantia per a què la participació sigui alta, és que ens hi juguem alguna cosa i que les conseqüències depenguin del poble i només del poble. El demos.
Per últim, una negativa frontal a fer qualsevol consulta: no implicaria en el teu esquema una cosa igual al ‘no’ a la tercera via? Pensa-hi per quan vinguin les eleccions plebiscitàries, ens caldran dones i homes ferms que sàpiguen aguantar i no busquin nous arguments per sentir-se còmodes.
Una abraçada,
J.
RESPOSTA:
Estimat @jordigraupera:
En el debat que hem mantingut aquests darrers dies s’ha posat de manifest que entre catalans independentistes i catalans no independentistes hi ha una sèrie de punts en comú i altres on discrepem. Ho sento que la carta sigui un xic llarga, però la teva també ho era i haig de respondre punt per punt.
Aquesta carta està estructurada en tres blocs. Comencem, com es fa habitualment en gestió de conflictes, pels punts que estem d’acord. Després, comentarem el què ens separa. Finalment, valoraré les opcions que hem debatut aquests dies.
Primer bloc. Punts d’acord
1) Estem d’acord en que la situació actual de Catalunya amb la resta d’Espanya és insostenible, que hem sofert un menyspreu continuat tant amb el tema de l’Estatut com amb tants d’altres. Aquest malestar no és exclusiu dels independentistes. Penseu que als no independentistes, per no ser-ho, no ens afecten? Que no ens indignen? Que no ens fan mal? Que no estem farts, indignats? Ofegats? Cansats?
2) Estem d’acord en que cal una consulta, que la sobirania l’exerceix el poble i que s’ha demostrat (tant aquest onze de setembre com a l’anterior) que hi ha una amplia massa de la societat catalana que vol ser consultada (jo també vaig anar i també vull ser consultat). (Incís: això no ens ho concediran i, per tant, ja veurem si podrem votar. És molt injust i ens indigna encara més a tots).
3) Estem també d’acord en que l’Estat espanyol no farà cap pas, no farà cap proposta ni oferiment. Res no sorgirà d’ells. I també que tot el que proposem els catalans en quant a model polític i que hagi de ser aprovat per l’Estat espanyol, serà denegat o “pentinat”, com van fer amb l’Estatut. Per tant, el que votem no pot dependre de validacions posteriors externes.
4) Arribats a aquest punt, els catalans, TOTS ELS CATALANS, independentistes i no independentistes, ens proposem i demanem consultar quina volem que sigui la nostra relació amb la resta del món, què volem com a país, com podem sol.lucionar aquesta decadència de la que parles.
5) També estem d’acord (hem estat un exemple davant de tot el món els onze de setembre 2012 i 2013), que aquest ha de ser un procés pacífic, democràtic. I que, surti el que surti, es respectarà a tots els que estem a favor o en contra del resultat. La convivència entre catalans no pot veure’s afectada.
Crec que fins aquí estem d’acord. I no és poc. Hem avançat molt com a societat.
Primer bloc acabat. Passem al segon.
Segon bloc. Punts en desacord
Com decidim el contingut de la consulta?
Donat que hem de consultar-nos i som un poble democràtic, hem de decidir entre tots què preguntem. Hem arribat fins a aquest punt de “consens a una consulta” gràcies a tots els catalans. No només als independentistes. És ben cert que els independentistes i assemblea.cat heu fet una movilització extraordinària aquests darrers tres anys, especialment des de que ens van retallar l’Estatut. Però no hem arribat aquí en tres anys, Jordi.
Portem dècades lluitant per que Catalunya hagi arribat a aquest punt. I els no independentistes tant o més que els altres. Arribat el moment en que cal decidir, crec que el contingut de la consulta ha de ser plural i han d’intervenir les principals forces polítiques catalanes que ens han conduït aquí, que ho han fet possible.
No podeu capitalitzar 40 anys de democràcia, negociant a Madrid, buscant més quotes d’autonomia, etc. T’ho dic d’una altra manera. Tot el que ara dius que és aprofitar-nos dels independentistes per participar a la pregunta no ho podríeu dir sense tota la feina que, a més de vosaltres, hem fet els catalanistes no independentistes previament. Aquest és un actiu de tots.
Si tu dius que “utilitzem els independentistes per aconseguir objectius polítics” jo podria esgrimir que no tenir-nos en conte pel contingut de la consulta és “haver-nos utilitzat en el passat per aconseguir els vostres objectius polítics”. No anem per aquí, si us plau.
La estratègia d’Espanya és ben clara. Dividir-nos als catalans. Et demostraré de seguida que els objectius polítics de tots dos no estan tan lluny un de l’altre. I que, en realitat, del què es tracta és de decidir la millor forma, la més eficient per arribar-hi, a aquests objectius.
La intenció de molts de nosaltres que volem refinar el contingut de la consulta no és, com molts ens acuseu, de vetar o frenar l’independentisme. Si us plau, com que molta gent llegirà les nostres cartes, evitem d’una vegada per totes, almenys entre catalans que acceptem la consulta, emprar la frase de Skywalker: “O estás conmigo o estás contra mí”. Jo a això no hi jugo perquè llavors el diàleg és impossible.
Què us penseu? Per a mi i molts d’altres seria molt més senzill acceptar la vostra proposta. Menys complicat. Independència sí o no. I ja està. Si estem proposant perfilar el contingut, teniu que entendre d’una vegada per totes per quin motiu és.
I el motiu que ens mou no és la por, ni que ens han pressionat. Mira, en el meu cas, sortosament, tinc llibertat de càtedra. Mai no m’he amagat. Sempre he dit el que penso. He rebut ofertes per integrar-me a partits polítics (independentistes i no independentistes). Sempre m’he negat perquè he volgut ser lliure intelectualment. Si estic proposant com refinar el contingut de la consulta no és per evitar un somni a ningú, sinó per fer-ho realitat de la millor manera possible.
Això m’obliga a aclarir el concepte independència.
La independència al segle XXI
La independència en el món actual, em resulta molt dur de dir-ho, és un anacronisme. Espanya mateixa no és independent. Té la política monetària i tantes altres cedides. I més que en cediran. És qüestió de poc temps que les polítiques fiscals també estiguin cedides. En un món globalitzat la independència no és el què era. Ho sento, però el que podia haver estat i no fou és ara impossible. Per a Catalunya, per a Espanya, per a França, per a Itàlia… per a tants països.
La independència absoluta és un concepte jurídic i polític real, però a efectes pràctics és un concepte completament desfasat.
Sé que això tu ja ho tens clar. Vius a NY i ets un home “viatjat” i format. Al teu magnífic article d’aquest passat dissabte a La Vanguardia introdueixes, de fet, aquest fet. Ets el primer independentista a qui he llegit (demano disculpes si hi ha algú més que ho ha escrits abans) que, un cop independitzats, serà inevitable desenvolupar lligams amb Espanya “per raons geogràfiques, socials i de mercat”. I el mateix amb la UE. Aquesta veritat és clau en aquest debat. Tu ets honest i ho dius de partida.
Ara definim lligams amb Europa, la resta del món i, si s’escau, amb Espanya. Vol dir pactes. Vol dir polítiques comuns. Vol dir despeses compartides. Vol dir lleis alineades. Vol dir un munt d’acords bilaterals, molts d’ells econòmics i cabdals per relacionar-nos amb la resta del món.
Això ens obliga a emmarcar el nostre procés en una de les següents categories: unilateral o acordat.
Naturalesa del nostre procés
Introdueixo aquest punt perquè no té res a veure l’avaluació i l’impacte de la pregunta de la consulta si aquest procés és unilateral o acordat (cas d’Escòcia).
Ja hem dit que en el nostre cas, aquest procés només pot ser unilateral perquè ja ha quedat clar que sistemàticament, se’ns negarà.
Que el nostre procés hagi de ser unilateral ens posa en un altre marc molt diferent al d’Escòcia. Una declaració unilateral d’independència ens dona la forma jurídica que volem i necessitem per parlar d’igual a igual amb qualsevol país, però ens deixa automàticament fora d’un elevat i fonamental conjunt de marcs jurídics i polítics on precisament s’ha de produir aquest diàleg.
Només alguns exemples de les implicacions d’una secessió unilateral:
• Quedem fora de la Unió Europea
• Quedem fora d’estar representats al Banc Central Europeu
• Quedem fora de la Organització Mundial del Comerç
• Quedem fora de la OTAN (és a dir, ens quedem sense defensa)
• Quedem fora del Banc Europeu d’Inversions
• Quedem fora de la pròpia ONU
• Etc.
Necessitaríem ser reconeguts internacionalment com a Estat abans de poder parlar de tu a tu amb ningú. Tindríem l’estatus jurídic per fer-ho però de facto no ho podríem fer. Al menys a curt i mig termini. Seriem Estat independent, però amb moltes dificultats per exercir-hi. Seria com tenir Permís de Conduir i no tenir cotxe. No pots anar enlloc.
La secessió unilateral porta associada una pèrdua de drets adquirits, d’avantatges que han portat molts anys aconseguir. La gent ha de saber que, de moment, perdrem tots aquests drets.
Si no fos així, aquest debat que estem tenint tu i jo, no caldria. Si el procés no hagués de ser unilateral, per la meva banda, podem posar independència SI/NO a les paperetes demà mateix.
Conec els arguments, certs, de que un cop fóssim independents, donada la nostra ubicació geogràfica, lligams i tradició europea, etc. aquest reconeixement aniria arribant. Però hem de valorar què implica mentrestant (i fer saber a la opinió pública que poden passar tant dos anys com dos dècades).
No vinc ara amb amenaces ni pors. Mira, jo sóc una persona que no tinc ideologies. M’agradaria de vegades ser diferent, perquè em sentiria menys sol i la vida seria més fàcil. A la teva carta em dius (sense acritud) unionista o centralista. Sóc un home amb sentiments, tinc amics (molts d’ells independentistes) i afeccions personals, tracto de ser solidari i dedicar temps i esforç per ajudar els desfavorits i malalts. Però en temes polítics sóc molt fred. Potser altres persones tindran un interès ocult i partidista a esgrimir arguments de la por. En el meu cas, no tinguis aquesta sospita. El que et dic, ho dic des de la lògica, del que penso realment que passaria.
Si es trenca unilateralment, serien anys d’una duresa econòmica i social imprevisible. Podria haver més conseqüències. Per exemple, com que ens deixaran fora de tot, lògicament, no ens farem càrrec dels deutes espanyols. El deute espanyol no es podria retornar. Seria un desgavell per l’euro. Crearíem un veritable problema a Europa. Europa trigaria molt a perdonar-ho a Catalunya, t’ho asseguro. Insisteixo, no em veniu ara amb que vaig amb fantasmes per diluir l’independentisme. Això ho fan els espanyols, no ho fem els catalans entre nosaltres. Al menys, jo, que estic a favor de la consulta, no ho faig. Em seria més fàcil dir “no” a la consulta, oi? A veure si així em creieu.
A mi també m’agradaria que tot això fos diferent. I haver pogut votar per la independència fa 40 anys, quan el món era menys global i interdependent. Ara per ara, la realitat és ben diferent. Europa, con vaig escriure fa temps, “és un marc de sobiranies delegades i acords multilaterals” (La Vanguàrdia, 14 d’octubre de 2012).
Tots estem cremats amb la crisi, desanimats de com l’Estat espanyol ha gestionat la economia, ningú no té ganes d’aixecar un país que et menyspreua. El moviment social actual (tu vas dir-ho molt bé: molta gent no és independentista, està independentista) reflecteix aquest pensament. La gent està farta. I el projecte d’una Catalunya independent ens torna a tots la il.lusió. Creus que a mi no? Però ja t’he dit com sóc. No deixo que les emocions em guiïn. I hi ha també part d’ambició i oportunisme de polítics que veuen poder al seu abast. No vull que ningú no jugui amb les meves il.lusions.
El dilema del presoner
Si acceptem el punt 3 (hem de decidir sense dependre de tercers) i les conseqüències d’una declaració d’independència unilateral (perdem molts drets com a país que ens fan independents però alhora ens aïllen), ens adonem que estem en l’anomenat dilema del presoner.
Aquest és el dilema i el punt culminant de la meva carta: si demanem conservar aquests drets, no ens deixen exercir el dret d’autodeterminació. Però si l’exercim unilateralment, perdem molts dels drets actuals, amb riscos importants per a la nostra estimada Catalunya.
I és precisament aquest dilema el que ens obliga a recórrer a una pregunta diferent, o una estratègia diferent. Digues-ho com vulguis. Necessitem introduir un pas addicional per resoldre el dilema. D’altra forma, no tindrà solució.
Anem al darrer bloc.
Tercer bloc. Anàlisi de una pregunta amb dues o tres opcions
Per tal de que no penseu que us estem intentant enredar, tractaré de demostrar-te que fins i tot des dels vostres interessos, és millor dues opcions que no pas una.
a) La pregunta de dues opcions.
Vol que Catalunya sigui un estat independent? Si/No
Si surt que “no”, està clar que hem perdut (almenys el primer round). I molt. Saps perfectament com es fregarien les mans a Madrid. Saps que si sortís el “no” per culpa de posar una opció unilateral, estarem morts davant la UE i davant Madrid durant bastant de temps (em diràs, sí, com estem ara, ja t’estic sentint, però deixa’m acabar, si us plau).
Dius a la teva carta que, en aquest cas, et tindré al meu costat per seguir lluitant per la via constitucional o 3a via o d’altres vies negociadores. Ah, ara sí? Posem la pregunta que voleu i si surt que no, “ja us seguiré ajudant per la via que proposàveu fins que puguem tornar a preguntar”. I, quan arribi aquest moment de nou també ens deixareu fora? I això és honest? Això es diu “jugar a dues bandes”. Perdona, però no és just. Repeteixo que hem arribat aquí gràcies a tots. No pot ser que per consultar una secessió unilateral posem en risc el moment d’or que tenim entre mans. Però també m’és igual aquest argument. Vull seguir la vostra lògica. Surt que “no”, heu perdut fins al proper intent. Seguim.
Si surt que “sí” heu guanyat l’estatus jurídic que volíeu, però heu (i hem) perdut molts drets dels que ara gaudim i ja he detallat (UE, OTAN, ONU, OMC, Shengen, BCE, BEI…). Guanyem la independència a costa d’aïllar-nos (o que ens aïllin) del món.
El deixar tot això per més endavant, sense més, és, sota el meu punt de vista, una barbaritat. Dius, primer agafem l’estatus jurídic que ens pertoca, i que després ja mirarem de refer tots els acords internacionals i estatus internacional que Catalunya té. Si voleu fer-ho així, endavant. Però s’ha de deixar ben clar a la consulta.
Posem l’exemple del lema de la manifestació del 2012. Catalunya, un nou estat d’Europa. Al cap de no res (ja sé que esperonats per Espanya) van sorgir aclariments de dirigents importants de la UE de que, si marxem, quedem fora. Es pot disculpar aquesta patinada perquè es tractava d’un lema que emanava d’un moviment civil, però si hagués estat una proposta d’un partit polític, proposar una decisió que la contrapart no ha acceptat, és un ridícul espantós i inacceptable políticament. Una demostració d’inexperiència. Estaríem il.lusionant a la gent amb propostes no verificades. Convindràs amb mi que això, no aclarit com tu si que has aclarit als teus articles, sí que és enganyar.
Fixa’t bé que, ambdós resultats, amb una pregunta de secessió unilateral, perdem molt com a país. Repeteixo. Fins i tot guanyat, som independents jurídicament, però estem, de moment, aïllats del món jurídicament.
b) La pregunta de tres opcions.
La opció intermèdia té l’únic objectiu de mirar de donar una solució a aquest problema. O, si més no, de donar-li una altra dimensió.
La opció central no té, al menys en el meu cas, al propòsit d’afegir un “no” per “fer-vos el llit”. Té la missió de donar-li a la consulta caràcter i naturalesa (i) internacional (ii) aglutinadora i (iii) de conflicte.
Una opció intermèdia pot incloure el que volem. Pot incloure aspectes no negociables i negociables. Pot incloure un tipus d’estatus jurídic d’estat, que proposa confederar-se i pertànyer a Europa, de forma que, si ha de negociar-se no deixi en mans de polítics les aspiracions mínimes dels independentistes, les no negociables. Pot haver una línia vermella. Però ha de contenir també una proposta desenvolupada del marc de relació que oferim a Espanya i Europa. Ha d’haver una opció on això quedi escrit o tornem al dilema del presoner.
La Catalunya que sorgiria de la opció intermèdia hauria d’equivaldre a la mateixa que obtindríem després d’una declaració unilateral seguida de dos dècades d’integrar-se al món. Aquesta opció és la que demanem i que, sobre la marxa, estic tractant de construir (et remeto al meu article de La Vanguàrdia).
La tercera opció (independència unilateral Si/No) com a destí final, un cop acabada aquesta negociació, queda reflectida i respectem, per tant, el dret dels independents a que la vostra opció quedi votada per tots els catalans. Al posar les tres opcions, no estic mirant d’utilitzar la força independentista per negar-la, sinó que posem una condicional: volem ser un Estat amb aquestes condicions. Si no ho accepteu, ho serem igualment, però perdrem tots. Perquè, tot sigui dit, està clar que UE i Espanya també perden amb la secessió unilateral. Estem evitant precisament, el procediment de l’Estatut. No és una proposta més. És la darrera proposta perquè així queda votat per tots.
No tinc jo el contingut exacte d’aquesta opció intermèdia. Aquests darrers dies m’has fet pensar molt i potser no és 3a via. Potser és una altra cosa. Estic mirant de construir-la sobre la marxa. I puc cometre errors que em facin perdre aquest debat, perquè aquesta opció requereix ajuda externa i participació de més gent.
Del que sí estic segur és que, abans de la opció “secessió i ja veurem”, cal afegir-hi una opció prèvia. També sé que aquesta opció la hem de decidir amb la participació de TOTES les forces polítiques que representen als ciutadans que han fet possible i estan d’acord amb la consulta.
Ara sí, acabo.
T’he dit tot el que havia de dir-te. No cal que contestis a aquesta carta per repetir-me l’argument aristotèlic i booleà de que tot és molt més senzill i de que si no estic còmode o d’acord, que voti “no” a una consulta de secessió unilateral. La vida no és senzilla. El món no és senzill. Si voleu posar al sac del “no” totes les altres opcions que no sigui “independència unilateral i negociar després”, jo no vull discutir més. Ni debatre. Ho accepto. Aquesta és la grandesa de la democràcia. Però llavors explicarem bé les coses. I les implicacions del “no”. I no ens acuseu llavors d’unionistes, centralistes, masoquistes, col.laboracionistes i tantes altres coses més.
La teva argumentació és des d’un punt de vista lògic irrefutable. “Volem votar si o no a una independència, ara i com sigui, tingui les repercussions que tingui”. Davant d’aquesta postura, jo no tinc res a dir, l’accepto i no seguim parlant. Però ja et dic que no arribareu enlloc. Feu pedagogia, ja ens direu que aconseguiu a nivell internacional, i miraré de votar el millor per a Catalunya. Hauré de pensar molt bé si voto sí o no.
Només estic en aquest debat per mirar de que Catalunya guanyi el màxim a efectes pràctics. A mi la sol.lució semàntica (independència, estat propi, confederació, federació…) se me’n fot, la veritat. M’interessa la sol.lució pràctica, real.
Pensa-ho bé. Amb el que jo proposo, abans de votar ja has obert la negociació a com serà la independència. Perquè quan anem a les urnes a votar un Estat català, hem de saber que estarem dins la UE i que ens hem posat d’acord internament sobre com volem que sigui la relació amb la resta del món i organismes internacionals. És un camí més llarg. Però aquell dia, jo votaré que sí. Aquell dia, et diré que sóc independent.
Ho has entès ara?
Una altra abraçada,
F
Annex (força important tot i ser a banda)
M’avanço als inconvenients que direu que té això per estalviar-te feina:
Inconvenient 1. És llarg i complicat. Aquestes consultes han de ser senzilles i sense equívocs.
Resposta: ja hem votat en el passat lleis més extenses (Constitució o Estatut). No veig el problema de desenvolupar el contingut. A més, té més equívocs o possibilitats de manipulació per part dels polítics dir que ja ho arreglarem tot després.
Inconvenient 2. Estem votant una proposta que no depèn de nosaltres. UE i Espanya poden dir que no a la opció intermèdia.
Resposta: És cert, però al incloure abans de la secessió unilateral un marc de relació, elevem una qüestió local a internacional. Li donem caràcter de conflicte perquè has aconseguit participació massiva i un percentatge d’acord enorme. La UE s’ha de manifestar. I ho ha de fer d’acord amb Espanya perquè estan obligats a alinear-se. Si diuen que “sí”, hem aconseguir l’estatus jurídic que pactem internament els catalans com a línia vermella i alhora ens hem assegurat els drets internacionals que no volíem perdre. Si diuen que “no” i els catalans ho hem votat, el seu “no” és el teu “sí”. Som independents unilateralment i a buscar-nos la vida.
Inconvenient 3. Si ens diuen que sí a una opció intermèdia, ho diran també si ens independitzem unilateralment i ens posem a negociar. Tindrem el mateix i a més serem plenament independents.
Resposta: Aquí la propietat commutativa no està garantida. L’ordre dels factors pot alterar el producte. Secessió i negociació pot no donar el mateix resultat que negociació i reconeixement d’estat independent o estat confederat. O pot implicar molts anys de patiment previs.
Inconvenient 4. T’aprofites de la força dels independentistes per posar una opció que equival a un “no”.
Resposta: definim en la opció intermèdia un estatus jurídic per Catalunya amb el que esteu d’acord. Pot ser independència, però afegiu el marc de relació posterior. S’ha de clarificar. Independència sense més és un concepte, t’ho he explicat abans, real jurídicament però vacu a efectes pràctics. Tens més possibilitats de que els catalans no independentistes marquem la casella del “sí” d’una tercera opció si en poses una segona, que si no la ofereixes. Si voleu, t’ho vaig oferir a Twitter, penseu una sola opció que ho integri tot.