Catalunya és Eurovegas

28 de febrer de 2012 3

(article publicat a La Vanguardia del dissabte 25 de febrer del 2012)

Em genera una tristesa obliqua, com si no me la pogués permetre frontalment, i només tingués dret a sentir-la en forma de reserva mental, o de luxe exòtic. Veure el meu país abocat un cop més al turisme com a únic recurs i a toc de corneta em fa posar cara de decadent, com si treballés de taverner als afores de Mordor. Dic que és un luxe, aquesta tristesa, perquè a una inversió de no-sé-quants milers de milions d’euros, en un context com el nostre, no se li diu que no: si algú hi veu negoci, poc o molt, endavant i llibertat. I perquè alguna cosa hem de fer amb el més de mig milió de catalans que tenim sense cap qualificació específica i que, en termes laborals, només serveixen per posar maons si hi ha una bombolla o per servir taules si fa sol. Per a la indústria són o massa cars o gens útils: no hi ha res com un salari asiàtic o un FP al nord del Rin.

Un macrocentre de congressos, vacances i jocs d’atzar, amb hotels veritablement de luxe, restaurants, teatres i botigues és una oportunitat per a col·locarlos, juntament amb tots els estudiants de circ i teatre –sobretot si és cert que el Cirque du Soleil s’hi instal·la–, i amb tots els llicenciats en relacions públiques, publicitat, periodisme, sociologia, psicologia, humanitats, i en general, amb tots els llicenciats en el no-res que campen per les borses de treball de les ETT. A banda de tots els immigrants disposats a fregar terres, encara que sigui en una zona d’exclusió de la llei del tabac.

Per no parlar del comerç local, sobretot l’enfocat a l’alimentació i la moda. A tots els fills espirituals de Ferran Adrià se’ls obre un espai per competir amb les franquícies dels grans restaurants franco-americans. Encara posaríem de moda la Moritz entre les filles adolescents d’occident, que a desgrat acompanyen els seus pares a congressos avorridíssims, i que potser s’enamorarien fugaçment d’algun jove català contestatari. Al capdavall, Vicky, Cristina, Barcelona ja és una pel·lícula sobre el turisme sexual. La cosa de les putes i el jugar em sembla menys rellevant: fa anys que els prostíbuls de Barcelona són l’únic lloc decent on comprar tabac a partir de les 3 de la matinada, i fa anys també que fer reportatges sobre les immigrants menors d’edat que ofereixen fel·lacions en plena Rambla, entre mossos d’esquadra i camells marroquins, és la forma de justificar que es fa periodisme d’investigació a Catalunya. I qui no coneix les milers de partides de pòquer que es juguen cada dia a l’interior de les cases?

Ara: la millor notícia és la determinació del Govern. No hi ha consens, però el Govern hi creu i ho defensa. Al menys en té la competència. Només que hi hagués la mateixa verticalitat amb el dèficit fiscal, el corredor mediterrani, el port de Barcelona, El Prat o l’autodeterminació, enlloc del pretext d’acumular consensos, el debat d’eurovegas seria només sobre la llibertat d’obrir un negoci. Quan no tens llibertat, estàs en venda.

Etiquetes

Darrers articles

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

  • Cerca