(article publicat a La Vanguardia del dissabte 25 de febrer del 2012)
Em genera una tristesa obliqua, com si no me la pogués permetre frontalment, i només tingués dret a sentir-la en forma de reserva mental, o de luxe exòtic. Veure el meu país abocat un cop més al turisme com a únic recurs i a toc de corneta em fa posar cara de decadent, com si treballés de taverner als afores de Mordor. Dic que és un luxe, aquesta tristesa, perquè a una inversió de no-sé-quants milers de milions d’euros, en un context com el nostre, no se li diu que no: si algú hi veu negoci, poc o molt, endavant i llibertat. I perquè alguna cosa hem de fer amb el més de mig milió de catalans que tenim sense cap qualificació específica i que, en termes laborals, només serveixen per posar maons si hi ha una bombolla o per servir taules si fa sol. Per a la indústria són o massa cars o gens útils: no hi ha res com un salari asiàtic o un FP al nord del Rin.
Un macrocentre de congressos, vacances i jocs d’atzar, amb hotels veritablement de luxe, restaurants, teatres i botigues és una oportunitat per a col·locarlos, juntament amb tots els estudiants de circ i teatre –sobretot si és cert que el Cirque du Soleil s’hi instal·la–, i amb tots els llicenciats en relacions públiques, publicitat, periodisme, sociologia, psicologia, humanitats, i en general, amb tots els llicenciats en el no-res que campen per les borses de treball de les ETT. A banda de tots els immigrants disposats a fregar terres, encara que sigui en una zona d’exclusió de la llei del tabac.
Per no parlar del comerç local, sobretot l’enfocat a l’alimentació i la moda. A tots els fills espirituals de Ferran Adrià se’ls obre un espai per competir amb les franquícies dels grans restaurants franco-americans. Encara posaríem de moda la Moritz entre les filles adolescents d’occident, que a desgrat acompanyen els seus pares a congressos avorridíssims, i que potser s’enamorarien fugaçment d’algun jove català contestatari. Al capdavall, Vicky, Cristina, Barcelona ja és una pel·lícula sobre el turisme sexual. La cosa de les putes i el jugar em sembla menys rellevant: fa anys que els prostíbuls de Barcelona són l’únic lloc decent on comprar tabac a partir de les 3 de la matinada, i fa anys també que fer reportatges sobre les immigrants menors d’edat que ofereixen fel·lacions en plena Rambla, entre mossos d’esquadra i camells marroquins, és la forma de justificar que es fa periodisme d’investigació a Catalunya. I qui no coneix les milers de partides de pòquer que es juguen cada dia a l’interior de les cases?
Ara: la millor notícia és la determinació del Govern. No hi ha consens, però el Govern hi creu i ho defensa. Al menys en té la competència. Només que hi hagués la mateixa verticalitat amb el dèficit fiscal, el corredor mediterrani, el port de Barcelona, El Prat o l’autodeterminació, enlloc del pretext d’acumular consensos, el debat d’eurovegas seria només sobre la llibertat d’obrir un negoci. Quan no tens llibertat, estàs en venda.