(article publicat a La Vanguardia del dissabte 23 de juny del 2012)
Dijous a la tarda vam presentar el darrer llibre del Carles Boix, Cartes Ianquis, a la llibreria Proa Espais de Barcelona. El llibre és molt bo, comprin-lo. Havia de ser un recull d’articles publicats en premsa, però el Carles Boix hi ha invertit tota mena d’esforços per convertir-lo en un sol relat coherent. Sé de què parlo: li he fet de corrector i de traductor ocasional, i he anat veient les diverses versions sobre les que ha picat pedra. La base són articles publicats a tota mena de mitjans i en tota mena de circumstàncies, des de La Vanguardia fins al Financial Times, passant sobretot per l’avui, l’ara, o fins i tot elsingulardigital.cat, des del 2004 fins abans d’ahir. Catalunya i Espanya, Economia, Amèrica i una miscel·lània de reflexions que van del teatre a la gastronomia, passant per exquisits retrats de les personalitats internacionals que ha conegut. La falca publicitària, doncs, acaba aquí. Ja ho he dit: comprin-lo.
El Carles és professor a la Universitat de Princeton, i les seves publicacions acadèmiques es troben en les bibliografies dels màsters i els doctorats més prestigiosos del món. Fins i tot els xinesos li han traduït el seu llibre sobre la democràcia. Pertany a una raça de catalans que ocupen les places més prestigioses de l’acadèmia mundial, i que alhora mantenen un ull posat al país, se’n preocupen i rescaten hores de son i de recerca per oferir solucions, reflexions i sobretot preguntes incòmodes al poble que els va veure néixer.
A tots els efectes es comporten com exiliats: tornar implicaria mesurar les paraules i jugar al joc de les influències feudals del nostre mandarinat universitari. La seva principal característica és la carència de servituds: no es deuen a ningú, i no hi ha cap amenaça, ni econòmica ni social, que els provoqui cap altre mal de cap que el mal de cap literal. N’hi ha uns quants, i ningú no els ha posat mai en una llista, però van sonant de tant en tant. Els lectors de La Vanguardia coneixen molt bé el Xavier Sala i Martín, que és a Columbia, però hi ha el Joan Ramon Resina a Stanford, el Joan Costa a la London School of Economics, el Pol Antràs a Harvard, el Marc Domingo i l’Alícia Adserà també a Princeton, i tothom coneix la carrera acadèmica del conseller Mas-Colell, o dels repatriats Germà Bel i Jordi Galí.
No els conec a tots, però el llibre del Carles ensenya sense voler-ho un paisatge interior que estic segur que deuen compartir: una actitud alliberada. Quan parlen de Catalunya, els intel·lectuals locals els acusen de simplistes, d’haver perdut el pols del país, però quan amb la mateixa llibertat i senzillesa parlen d’economia o de política o de ciència el món els aplaudeix i els paga un sou digne. Escoltant-los amb atenció es detecta també una certa malenconia pel país que podríem ser si no visquéssim en aquesta boira putrefacta. No és estrany que si no ho eren, amb el temps i la llibertat, la majoria es tornin independentistes.