Cicles i espirals

25 de març de 2012 2

(article publicat a La Vanguardia de dissabte 24 de Març del 2012)

Demà diumenge 25 de Març s’acaba un cicle de la política espanyola. Va començar el 10 de novembre del 2010 amb les eleccions catalanes i acaba 501 dies després amb les eleccions andaluses. Entremig, hem cavalcat furiosament cap a la ruina. Hem estat mig intervinguts pels buròcrates de Brusel·les-Berlin. Hem estat testimonis de l’ensorrament del PSOE i de les idees socialdemòcrates tradicionals. Les alternatives, del tot inconsistents, han basculat des del 15-M fins a l’emergència d’un PP que es dedica a apujar impostos, a carregar el pes de la culpa sobre les comunitats autònomes –agents de la despesa social– i a fer reformes que són anunciades als fòrums internacionals amb gran fanfàrria, però que són insuficients per ajudar a la recuperació i encara menys per acabar amb l’espiral autodestructiva típica d’Espanya des del segle XVII.

Quan es repeteix que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, tothom té al cap la Visa i l’aeroport de Castelló. Afinant una mica més, parlem dels joves que van deixar els estudis per fer de paletes i comprar-se un Hyundai Coupe, i de la teranyina delirant de l’AVE. Però d’entre els autenganys que alguns s’han permès, inoculats des de 1975, el més obscè i ridícul és la idea que Espanya és comparable a les grans democràcies occidentals. Aquest autoengany és a l’arrel de l’èxit inicial del 15-M, i és també la causa profunda del fracàs econòmic actual, com també ho era del creixement econòmic sense solidesa dels anys anteriors.

Una obvietat lluminosa: a Espanya no hi ha separació de poders. Ja poden apel·lar desvergonyidament a la Pepa de 1812, i oblidar el fil de fracassos que va des de la instal·lació de la cort a Madrid de 1561, fins al cafè per a tothom, passant pel Conde-Duc d’Olivares, la guerra europea que va acabar a Barcelona el 1714, l’assassinat de Prim, les guerres carlines o el 18 de juliol. Que el poder judicial depengui del govern, que els diputats siguin hostatges d’una de les lleialtats partidàries més fèrries d’Occident i tots els altres exemples que ja coneixem, és la conseqüència d’un sistema polític captiu de coaccions que corren paral·leles a les eleccions. També els sindicats: el dret del treball espanyol és una concessió desmesurada i ineficaç, a canvi que el poder de l’aristocràcia del capitalisme d’estat que suportem continui omplint-se les butxaques sense competència real: Telefònica, Ibèria, i enllà.

A partir de la vaga general de dijous comença un nou cicle més cru. Tots els actors d’aquest engany desfilaran per mostrar el seu múscul. Noves reformes, recentralitzacions, mobilitzacions, pactes fiscals, traïcions nostrades i privatitzacions  entregades a dit seran els actes del sainet. Si tot queda igual continuarà la decadència. Es repartirà joc i continuarà la partida amb menys fitxes al pot. L’única sortida de l’espiral és acabar amb aquest post-franquisme putrefacte. Cada líder des de cada poder sap què ha de fer per despertar de l’engany. Comença el ball.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca