Dabiq és la revista digital que publica periòdicament ISIS des de l’estiu de l’any passat en diverses llengües. El darrer número té els atemptats de París de tema central. L’article és molt poc interessant, pura vanaglòria, però com és habitual la revista té altres articles, més domèstics. En aquest número, hi ha un article sobre la poligàmia que es titula: “Dues, tres o quatre”.
Com ha explicat Reza Aslan, una de les veus més influents de l’Islam liberal, la majoria de musulmans creuen que l’Alcorà no aprova la poligàmia. La raó és, per una banda, la combinació de dos versos. “Caseu-vos amb aquelles dones que us escaiguin, fins dues, tres, o quatre, però només si les podeu tractar a totes igual” (4:3), i “Per molt que t’hi esforcis, mai seràs capaç de tractar totes les teves dones igual” (4:129).
Per altra banda, el fet que la poligàmia i la poliàndria fossin normals en l’Aràbia preislàmica, i que fos un mecanisme social en part destinat a solucionar el desemparament de les dones quan es quedaven vídues o orfes, o el fet que gran part dels versos de l’Alcorà s’interpreten tenint present el context de guerra dels anys en què van ser revelats, expliquen la dissonància entre la preferència per la monogàmia del text i les excepcions poligàmiques, incloent els casaments polítics del mateix Mahoma, després de la mort de la seva primera dona, amb qui va tenir un matrimoni monogàmic durant 25 anys.
L’article de Dabiq, però, només cita el primer dels dos versos, i encara en una traducció a l’anglès més, diguem-ne, liberal amb les preferències del mascle. I fa servir justament l’exemple de Mahoma per justificar la santedat de la poligàmia en tot context. La part interessant de l’article són els contraarguments. No són teològics o part de la rica tradició que ha debatut aquesta qüestió. Són queixes de dones: “prefereixo que sigui presoner dels infidels abans que es casi amb una altra dona”; “li faré la vida impossible a casa i faré que els fills li siguin hostils”. Parlen d’amor i de sentit comú atàvic, i l’autor els llança la mena de teologia barata que qualsevol estudiant de l’Islam sap que és, com a mínim, deficient.
Ara que anem refinant la nostra batalla contra els totalitaris, valdria la pena desterrar la noció de xoc d’interpretacions. D’interpretacions de l’Alcorà n’hi ha tantes com de la Bíblia, i algunes xoquen. Però justament per aquesta riquesa de la tradició que l’autor oculta, l’article de la Superpop d’ISIS no és una interpretació, és una mera manipulació per a ignorants, de la mateixa manera que prendre alguns versos de l’Alcorà per assenyalar la naturalesa intrínsecament violenta de l’Islam és mera propaganda.
Hi ha una manera pietosa i informada de defensar la poligàmia i fins i tot un Califat Islàmic que desterri la noció Occidental d’estat nació. Però el que fan els periodistes d’ISIS no és això. Els jocs retòrics de la revista Dabiq són prou elaborats i prou manipuladors com per poder dir que els escriuen cínics, no pas fanàtics.