Conec uns quants votants de Ciutadans, i m’ha sorprès constatar que cadascun els ha votat per raons diferents, o fins i tot contràries. No descobreixo res si dic que Ciutadans ajunta tota mena de descontents i que la seva rellevància és paral·lela a la de l’abstenció o al creixement d’altres formes minoritàries. Però hi ha un tipus concret de votant de Ciutadans que és molt significatiu.
ÉS CERT QUE HI HA L’ESPANYOL DE SOCA-REL, espanyol amb orgull i satisfacció, espanyol que veu com la política catalana fa poc per la tranquil·litat de la nació espanyola, i això l’emprenya. És cert que hi ha el jove fart de les disputes nacionalistes, nascut a Barcelona, bilingüe, amb una decent posició econòmica, que, de tan còmode com està, el que sobretot no vol és que l’incomodin. Qualsevol reivindicació, qualsevol esforç polític o nacional (de la nació que sigui) li fan una mandra immensa. És cert que hi ha el clàssic socialista espanyol que no acaba de veure com això del PSC el pot representar. I tants d’altres que no conec; però hi ha un tipus que crida l’atenció per la seva novetat: són els negadors d’identitats i de símbols, els que vesteixen la seva aversió cap a l’estètica catalanista, i tota estètica que no sigui exactament la seva, amb la furibunda guerra contra la simbologia, la metàfora i l’esperit. Són postmoderns, es diuen racionals i són els qui tenen més oportunitats d’anar engreixant el partit.
TINC LA IMPRESSIÓ QUE L’ALBERT RIVERA és un d’aquests últims. Bona formació, força coneixements tècnics de la seva especialitat, un fort sentit de la individualitat, un cert sentit retòric de la justícia social, i una amor profund i inabastable per les coses concretes. A aquests individus els agrada la seguretat de l’èxit, els agrada que els objectes siguin només allò que són i no allò que representen. Una peça de roba no és una bandera, és una peça de roba; una cançó és una cançó i no un himne. Són gent que, si a casa tenien la seva tassa preferida, no era per sentimentalisme sinó per sentit de la propietat privada. És el triomf de l’objectivitat en tots els àmbits, el triomf de les frases simples i del positivisme més estret de mires. És negar que el debat entre persones, entre polítics o entre països és un debat entre subjectivitats trobades, no sobre l’objectivitat. Ells així ho creuen: la legalitat i prou, en tots els àmbits. El peu de la lletra, la literalitat, valorar un poema pel nombre de síl·labes. Sembla mentida: és creure que la seva subjectivitat, la seva visió particular, és l’objectivitat; i per això se senten víctimes.
AQUEST PENSAMENT ESTÀ MÉS ESTÈS del que sembla, però té un punt d’impostura perquè costa molt viure sempre com si tot fos a primer pla. És un pensament que ha conquerit l’espai de la vida quotidiana, l’espai dels sentimentalismes i del llenguatge. Recordin el seu cartell electoral: el candidat nu, i tot de frases que deien: “No ens importa quina llengua parles, quina roba vesteixes, quina…” etc., és a dir, l’home objectiu, sense accidents, sense les seves particularitats. Ara: que els homes siguem homes objectivament no vol dir que no siguem aquella persona concreta amb aquestes circumstàncies concretes: sembla mentida a hores d’ara haver d’anar fent aquestes frases. Que les persones som éssers simbòlics és una altra de les grans obvietats de la història del pensament que fa vergonya haver de repetir. El discurs que diu que els símbols no convenen o que són fal·laços o artificials dura només el temps que es triga a dir-lo en veu alta: en aquell precís moment, el qui l’ha dit i les seves paraules ja són un símbol tan artificial com qualsevol altre, tan humà com qualsevol altre. Els militants de Ciutadans la nit electoral cridaven “TV3, toma 3” i davant d’un cotxe patrulla de la Guàrdia Civil bramaven: “Libertad, libertad”. ¿Què són aquests clams, sinó himnes?, ¿què són, sinó símbols identitaris? Els Ciutadans més objectius ja tenen la seva pàtria subjectiva.
Publicat al diari AVUI, pàgina 23. Dissabte, 24 de febrer del 2007