(article publicat a La Vanguardia del dissabte 10 de Març del 2013)
Dilluns farà sis mesos de la manifestació. La principal diferència entre aquell dia i avui és l’estat d’ànim de la gent. On abans hi havia eufòria i esperança ara hi ha pessimisme i indignació. Cada dia que passa el Govern perd més la iniciativa i l’autoritat moral. És obvi: cal fer alguna cosa diferent si vols resultats diferents.
Aquests sis mesos hem après que una part dels diaris capitalins, el CNI i la Fiscalia es coordinen per fer campanya; que de tots els fracassos electorals, el de l’ambigüitat és el més profund; que el PSC menys catalanista de la història és incapaç de moure ni un mil·límetre el PSOE, tan poc federalista com sempre; que el Ministeri d’Hisenda ha optat per l’acceleració de l’asfíxia econòmica per desballestar institucions i idees; que les polítiques lingüístiques i educatives del Govern Rajoy són més centralistes i homogènies que les d’Aznar; que l’aplicació autoritària de la llei és l’únic argument contra el dret a decidir; que ni els sectors més fidels a l’Estat són capaços d’aconseguir una oferta de pacte fiscal a Madrid, però tampoc mostrar múscul antisobiranista a Barcelona; que durant 30 anys part del catalanisme ha viscut molt bé de la ferida i dels negocis que se’n deriven, i que ara ho pagaran, perquè són la baula dèbil. I sobretot que està en crisi el temps dels moderats: quan la llibertat d’expressió dels fiscals vol dir callar, obeir i executar l’estratègia política del Govern als tribunals, és que la ratlla ha quedat marcada. Enllà de l’adhesió granítica, el desert. L’única dimissió en els temps de Bárcenas.
També hem après que la principal fermesa del moviment democràtic sobiranista és l’amor civil de gent concreta, que passa matins i tardes guanyant i invertint diners per a lobbies, documentals, traduccions, que passa vespres fent reunions i treballant gratis, matinades fent mapes electorals, estudis i articles, i caps de setmana fent campanya. Hi destaca un creixent gruix civil professionalitzat, amb la millor educació disponible, amb una mentalitat equiparable a qualsevol país civilitzat i amb preguntes i respostes senzilles i intel·ligents.
I hem après que tot això ha vingut per quedar-se. I que amb tot això no n’hi ha prou.
Cap partit no pot fer ja el discurs previ a l’Onze de Setembre sense perdre vots a raig, especialment el partit del Govern. Les últimes engrunes d’ambigüitat retòrica i de compromisos de mínims han de desaparèixer de la taula. Mentre les alternatives al cada cop menys viable referèndum comencen a aparèixer en l’horitzó, el president té feina pendent: coordinar sotamà la societat civil, endegar una campanya activa i no reactiva, fulminar els corruptes, multiplicar de debò la política exterior, entomar el trencament amb alguns sectors econòmics, seduir-ne d’altres, aclarir la relació amb Unió, i presentar un projecte de país clar i directe. I controlant els temps. Li cal de nou assumir un gran risc.