La Vanguardia 12 de setembre 2014
Quan la meva amiga Ainhoa, una atea com Déu mana, va anar per primer cop a la First Corinthian Baptist Church, que és on s’escolta un dels millors gospels de Harlem, en sortir va dir-me: “Si les esglésies a Barcelona oferissin una música així jo hi aniria. Un bon concert és una experiència espiritual, encara no en comparteixi el contingut religiós.”
És una pena que a l’Ainhoa no acabi d’agradar-li el pop-folk més melindro perquè aquesta setmana he llegit al New York Times que Barcelona és una de les seus de l’església evangelista Hillsongs. Quan la van fundar a Sydney l’any 1983 es deia Hill’s Christian Life Center (centre de vida cristiana del pujol), però a partir dels anys 90, quan van començar a gravar discos de rock cristià amb el segell Hillsongs, la fama es va estendre tant que els fidels coneixien millor el nom de la discogràfica que el de la congregació i van decidir rebatejar-se.
A dia d’avui hi ha congregacions a Los Angeles, Nova York, Londres, París, Estocolm, Berlin, Copenague, Amsterdam, Kiev, Moscou. I a Barcelona. Venen centenars de milers de discos i munten saraos amb més de trenta-mil persones. Si els busques a youtube veuràs una munió de concerts arreu del món, gravacions d’alta qualitat i masses enfervorides. Tot i que sembla que els artistes més reconeguts de la discogràfica van viatjant d’església en església, com a estrelles que són, detecto algunes diferències entre països pel que fa a l’estil musical, malgrat que tot cau sota el paraigües del pop-rock-folk.
A Barcelona, per exemple, els videos que he vist ofereixen variants més aviat folk i un pèl més melindroses que les americanes o britàniques. Abans es reunien al carrer València, però ara fan les sessions de música i pregària al teatre Principal de la Rambla –cosa que indica que la crisi del teatre barceloní és tan profunda com se sospita. En els videos es veu el teatre força ple de gent jove i tant l’estètica dels músics com la del web són d’una modernor mainstream molt ben cuidada.
L’èxit de Hillsons se sustenta en aquesta estética hipster i en una teologia ecumènica, d’allò que els filòsofs anomenen pensament feble i els sociòlegs pensament líquid. Hillsongs ha rebut crítiques tant de la dreta cristiana, per la seva teologia antidogmàtica (un dels seus líders va dir que musulmans i cristians serveixen el mateix Déu), com de l’esquerra cristiana per les opinions conservadores en temes socials, com l’avortament.
La fusió entre hipsterisme i cristianisme no sé si és una victòria dels barbuts de Bushwick o del barbut de Galilea. Fa temps que els ortodoxos del hipsterisme insisteixen que la paraula hipster ja no vol dir res, i s’aplica a qualsevol cosa més o menys desmenjada. Curiosament, els ortodoxos del cristianisme diuen exactament el mateix de les esglésies febles. Ja va dir Nietzsche que el cristianisme és l’aliança dels febles per fer-se amb l’hegemonia moral.