Debats oberts

31 de desembre de 2012 0

(article publicat a La Vanguardia del dissabte 29 de desembre del 2012)

Desconfiï: tothom s’està equivocant. M’ho va dir fa tres anys un home que seia al meu costat en una conferència. El tema: els límits de l’Estat. Els ponents eren dos filòsofs, l’alemany Jürgen Habermas i el quebequès Charles Taylor, dos pesos pesants del tema. Jo feia que sí amb el cap a alguna cosa que Taylor deia, i l’home m’ho va etzibar a cau d’orella. La frase és un tòpic de professor que cal saber dir en el moment adequat o corres el risc de no dir res. Tothom s’equivoca i més val tenir-ho present, ok, gràcies. En el context de la conferència, però, feia sentit: jo estava completament embadalit i em va despertar.

Ho vaig recordar veient el debat d’investidura. Albert Rivera, David Fernàndez i Artur Mas discutien sobre l’Estat de dret, és a dir, igual que Habermas i Taylor, sobre els límits de l’Estat. El senyor Rivera va obrir el debat amb el següent argument: els plans del president van contra la llei, per tant contra l’Estat de dret, per tant contra la democràcia.

El president Mas li va respondre que hi ha un dret previ, que és la democràcia, i si les lleis del present no garanteixen el seu exercici o la protecció de les minories, aleshores cal qüestionar-ho a les urnes. Rivera defensa que per fer això ja hi ha un mecanisme i és a les Corts espanyoles, no pas al Parlament de Catalunya. Mas el va convidar a intentar-ho.

La resposta és bona perquè assenyala el gran quid de la Constitució: el mecanisme, en realitat, no existeix. No només totes les palanques estan en mans de la majoria cultural, sinó que no existeix cap dret de veto per part de les minories, i per això els seus drets són sistemàticament vulnerats. La idea de fons: Espanya no és un Estat de dret del tot.

Quan ja semblava que la cosa quedaria aquí, puja David Fernàndez i diu que el franquisme també va ser un Estat de dret. Així, Estat de dret i democràcia serien dues coses diferents, que es poden donar alhora o no. Aquesta idea és interessant perquè entén l’Estat de dret només com un sistema que té unes lleis fonamentals –ja siguin del Movimiento o la Constitució–, que ho regeixen tot. Els alemanys ho anomenen Estat de lleis per distingir-ho de l’Estat de dret en sentit fort, que inclou la democràcia i la igualtat.

Rivera i Fernàndez estan d’acord, doncs, que l’Espanya actual és un Estat de dret, però per Rivera ho és en sentit fort i per Fernàndez en sentit feble. Rivera i Mas estan d’acord en què un Estat de dret sense democràcia no mereix aquest nom, però Rivera creu que l’actual Espanya ja ho és, i Mas creu que no.

Ara desconfiem: assumim que tots tres s’equivoquen. Si n’hi ha un que defensa que l’statu quo ja és just, un altre que diu que és incomplet sense el dret a decidir i un altre que diu que tot plegat és un truc retòric, i cap dels tres té la competència formal per canviar-ho: qui parla en nom del poder, qui en nom de la democràcia i qui en nom de la igualtat? Com es veu, aquest debat no el tenen només Habermas i Taylor

.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca