Tu saps que un sistema polític ha tocat fons quan en un moment crític de la seva història no és capaç de produir cap projecte que solucioni els problemes fonamentals, quan ningú, des de cap altaveu o posició de poder, té prou imaginació i audàcia per posar al centre de la conversa les raons de la decadència.
La crisi econòmica no és una circumstància fruit de la crisi internacional. És una esmena a la totalitat als anys de bonança. La bonança mai no va ser la conseqüència de les coses ben fetes, d’un entorn econòmic robust o d’un entramat institucional just. Era només la conseqüència del creixement d’altres països. Quan va esquerdar-se, les carències d’Espanya van quedar al descobert, i ja era massa tard.
El moment és crític perquè la crisi econòmica és només la més vistosa de les tragèdies. Les institucions espanyoles s’han mostrat incapaces d’escoltar el pols de la història: ni educativament ni tecnològicament ni políticament ni… han sabut reaccionar a l’atzucac històric d’Europa. L’economia, la democràcia, les relacions humanes estan canviant, i Espanya no proposa res més que seguir sent com sempre, a l’espera de temps millors. Però cada cop és menys capaç d’aprofitar els bons contextos.
La decadència és inexorable perquè no hi ha cap indici que ni els partits ni les relacions de poder que representen puguin desfer la soga. El PP i el PSOE, per descomptat, assagen variacions del passat perquè és el seu món. I si mires el programa de Ciutadans tot el reformisme és maquillatge, i la resta és un enduriment de l’estatisme centralista secular, xop de passat, incapaç d’alliberar les forces del futur. La visió d’Espanya de Rivera, desmemoriada i superficial, és justament la que ens ha dut fins aquí.
Fins i tot l’excepció que podria haver estat Pablo Iglesias ha caigut del costat del simulacre, com es va poder comprovar en el minut final del debat de La Sexta/A3 quan va llistar primer els casos de corrupció més estridents de la telecràcia i després va abandonar-se al sentimentalisme de classe. Iglesias va començar assenyalant el cor de la bèstia, però ha decidit acceptar el decorat. Ara que sembla que perdrà, torna a dir algunes veritats. Però el cost de comprar-li les veritats és tan alt ideològicament que gairebé sembla un segrest.
El que semblava ser una crisi del règim és només una crisi de partits: el règim és sòlid, per ara. I cap partit, nou o vell, no es pot permetre el luxe de voler canviar.
Canviar significaria acceptar que Espanya és molt diferent de la que l’Estat s’entesta a construir des de… poseu-hi la data. Des de Catalunya això es veu molt bé perquè s’aprecia el cost econòmic i polític que tots paguem per les inseguretats territorials espanyoles i per la indiferència cap a la realitat. Som la prova del cotó. Però aquesta mateixa ceguesa voluntària és present en tots els àmbits. I no hi ha res en aquesta campanya que indiqui que ha de canviar. Les relacions de forces resultants, en el context, són irrellevants.