Decadent Europa

18 de desembre de 2015 0

En l’any de la crisi grega, tot sembla indicar que al final hi haurà bones notícies. Informa Paul Wallace al The Economist que a principis d’any ens diran que el PIB europeu de l’any 2015 ha superat el d’abans de la crisi de 2008.

Ens ha costat vuit anys, el doble que als nord-americans. El creixement d’Europa, a més, no és cap meravella, tenint present la gegantina quantitat de diners que el Banc Central Europeu ha injectat (60.000 milions al mes, bàsicament d’actius públics), o l’abaratiment del petroli la segona meitat del 2014. I no és gens clar que la cosa vagi gaire millor, especialment perquè Alemanya, que és el nostre múscul, es pot veure afectada per la fi del creixement espectacular de les economies emergents, sobretot la Xina, que n’és el gran client. A més, ara li toca a Tsipras aplicar la part més dura de l’acord.

A la frontera oriental, hem fracassat un cop més davant Rússia. La violència a Ucraïna, ara en segon pla, ha mostrat la incapacitat dels europeus per defensar res, ofegats en burocratismes, cinismes geo­estratègics i interessos particulars, com una vulgar República Galàctica abans de Palpatin.

Putin torna a ser crupier, amb uniforme imperial, i ha trobat en Síria el vesper perfecte per les seves maquinacions, però a l’interior, Rússia està en crisi, de nou, i les sancions europees no ajuden ni a uns ni a d’altres. No hi ha alternativa en l’horitzó. Per no parlar de la covardia amb Turquia o amb el Kurdistan. O de l’antisemitisme new age dels nostres papanates.

La crisi dels refugiats s’accentuarà. De Síria, es clar, però també de la frontera sud, amb Espanya, Itàlia i Grècia al centre de l’escenari de cara la primavera, la temporada de pasteres. La reacció al terrorisme i a l’Estat Islàmic és també depriment, versió hipercolesterolèmica del Bush de 2001. No tenim discurs i quan el tenim, guanya la por. Ja hem aigualit temporalment la lliure circulació de persones: serà permanent?

A la frontera occidental, els EUA miren cap al Pacífic i el Regne Unit es planteja un referèndum per sortir de la UE que, acabi com acabi, pot donar més ales encara als euroescèptics del nord.

Les forces reaccionàries antiimmigració, antiinternacionalisme, replegades en els vells estats-nació, fills de les seves ires, guanyen pes en l’opinió pública. I el model del líder fort, inflexible, abdominal, comença a imposar-se. Fenomens com Geert Wilders als Països Baixos, o el Partit del Poble a Dinamarca, l’ascendència de Le Pen a França, amb un Sarkozy hormonat de provable fre, més el jacobinisme de dretes i esquerres dels nous partits espanyols, juguen amb les inseguretats del continent, però no ofereixen cap horitzó renovat.

No és la lenta decadència indulgent i sense hereus, com semblava fa uns anys. Les crisis s’acumulen, i ningú sembla tenir prou imaginació per entendre el canvi de paradigma. O provocar-lo. Avui, el principal enemic de la democràcia és la decadència d’Europa.

Etiquetes

Darrers articles

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

  • Cerca