Som molt poc conscients dels costos que la història ha pagat i continua pagant per fer possible que puguis prendre’t una cervesa alemanya per acompanyar un plat d’hummus en una terrassa a París. Alguns dels costos han estat tan brutals com el pitjor dels terrors, i en el procés històric de pagar-los, els europeus vam acceptar perfectament la idea que, per dur a terme una utopia, la violència indiscriminadament precisa, calculadament irracional, podia ser útil i inspiradora. París com el vell soldat que ensenya les cicatrius i en diu medalles. Se’n diu modernitat.
Però de la mateixa manera que identificar el teu enemic com un bàrbar no et converteix automàticament en un ésser civilitzat, la consciència de la teva brutalitat o del teu cinisme no et converteix tampoc en culpable de ser una víctima, ni exculpa cap botxí. Les victòries que hem obtingut dels nostres horrors són victòries reals, tangibles. Els textos bàsics que han configurat el pensament polític i social sobre el que s’aguanten els sobreentesos del nostre dia a dia, els textos europeus dels segles XVII i XVIII, s’escriviren emmig de cruentes guerres i disputes intel·lectuals que tenien en el fanatisme la seva raó de ser. El caràcter que en vam treure va transformar la noció de naturalesa humana.
La renúncia a matar l’altre, l’altre que ens sembla immoral, no és només una repressió dels instints, també és l’assumpció de les nostres limitacions. No som capaços de jutjar bé, de manera definitiva, ni els nostres horitzons morals ni els dels altres. Els segles XIX i XX van suposar, precisament, la lenta, violenta i despietada comprensió del fracàs de les nostres capacitats de jutjar. Contra el que molta gent es pensa, el nostre paradigma polític no pretén ser racional –hi hem renunciat, a les utopies racionals–, sinó simplement raonable, és a dir: que puguis explicar les teves raons amb l’esperança de ser comprès.
Aquesta posició és alhora feble i forta. És feble perquè rebaixa les conviccions i ens deixa buits. És forta perquè fa la pau robusta, i la vida llarga i complexa. No és perfecta, i sovint injusta. És pessimista, i sovint implica certes imposicions arbitràries, però té guanys indiscutibles. No pots defensar-ne els guanys sense ser conscient de les limitacions, ni pots criticar-ne les limitacions sense posar en risc els guanys.
La vinculació de la por a la immigració i als refugiats amb el terrorisme, la caricaturització de la guerra entre civilitzacions, o entre civilització i barbàrie, la militarització de la seguretat ciutadana: això no és defensar Occident. És la manera més segura de destruir-lo. I impedeix prendre decisions necessàries, violentes, contra les mentalitats totalitàries de totes les civilitzacions. Tots ens hi juguem molt en la reacció a París. A aquesta Europa decadent, només li falta passar de la burocratització a l’estat d’ànim autoritari. Voleu frenar la ultradreta i Daesh? Defenseu Occident.