(publicat a Tendències de La Vanguardia del dissabte 6 de juliol del 2013)
M’he enamorat de Keith Chen, que és un economista de Yale, nord-americà de família xinesa. Me l’ha descobert la professora Ponsatí, ja a casa després de ser represaliada pel ministre Margallo. En l’article que ha publicat –i en el TED Talk que ha penjat a internet–, Chen defensa que l’estructura gramatical d’algunes llengües podria afectar el comportament econòmic dels parlants. En concret, es fixa en una diferència en el temps verbal futur. Hi ha llengües, com el xinès dels seus pares, que expressen les accions futures amb formes verbals iguals que les del present. Diuen ‘demà plou’, enlloc de ‘demà plourà.’
Diu Chen: “Poso a prova la hipòtesi que les llengües que gramaticalment asocien el futur i el present [com el xinès o el finès] promouen comportaments orientats al futur. Empíricament, es veu com els parlants d’aquestes llengües estalvien més, es jubilen amb més estalvis, fumen menys, practiquen un sexe més segur i són menys obesos.”
La hipòtesi implica que les llengües que marquen més la separació entre present i futur, com el català o el castellà, fan que els que les parlem disociem el futur del present. El futur se’ns fa més llunyà, i com que estalviar és sacrificar l’ara pel després, costa més fer-ho. Com se n’assebentin alguns, ja tenim un altre argument per no pagar deutes. En canvi, les llengües que expressen igual el present i el futur, com l’alemany que parla Merkel, tindrien uns parlants més disposats a estalviar perquè el futur els sembla més proper. Chen es pregunta si dissociar els temps verbals, com fem nosaltres, fa que la gent devalui les recompenses de demà passat.
Malgrat que els raonaments, les dades i les correlacions que presenta són impressionants, almenys fins on jo puc comprendre les 56 pàgines de l’American Economic Review, Chen és molt curós amb les conclusions. No és un determinista boig. Ara: l’ideal que persegueixen els lingüistes i els economistes de Yale, si es confirma la hipòtesi i se’n desenvolupen les subtileses, és proveïr de recursos per a ser conscient de la imminència de l’endemà als parlants de llengües que mirem el futur de lluny. Nosaltres. Ho espero amb candeletes.
L’experiment torna a posar en evidència la potència de les dades que fa dècades que digitalitzem. Ho diu Nate Silver, l’home que va predir, des del seu blog del New York Times, el resultat de les eleccions americanes, estat per estat, basant-se en mètodes estadístics: ‘el 80% de les dades que disposem les hem creat els darrers 10 anys. A la següent generació li toca interpretar-les, i no només als matemàtics.’ No cal ser de la CIA ni dinar a la Camarga per veure el canvi que ja som.
Però encara és millor la dignificació dels filòlegs. Porten segles dient que això que fem quan parlem i escrivim una llengua té conseqüències immediates. Però es veu que als catalanoparlants i als castellanoparlants ens sembla que encara falta molt per a tot.