(Article pubicat a La Vanguardia del dia 27 de novembre del 2010)
És un moment desesperat. Potser no ho sembla perquè, malgrat els índex d’atur, no som davant d’una situació de drama humanitari. Però pagarem per tots els excessos del passat, i per la falta de previsió dels nostres governs. El deute espanyol no és molt elevat, però la incapacitat de generar negoci, la improductivitat, el lamentable nivell educatiu i el populisme dels governants auguren que trigarem una generació a redreçar-nos. La meva, concretament. És la ressaca de la festa post-franquista, una festa de mitges veritats, paternalismes psuedodemocràtics i molta cara dura. Des de la creació d’un estat de benestar de país ric, fins a les privatitzacions a dit de l’era Aznar, passant per un sistema de partits endogàmic que moltes vegades fa dels quinquis de navalla els líders emporprats, tot conjura els pitjors espectres d’Espanya. Ens quedaria resistir al Parlament, però l’autonomia no existeix. És una ficció caríssima, aixecada per diluir les expresions lliures de pensament i llibertat. És un pacte pervers; l’acceptem com a forma de control social si ens deixen fer-la servir per bombejar oxigen. Funciona: jo sóc més lliure que els meus pares. En canvi, els darrers set anys a Catalunya han demostrat que basar la política catalana en l’eix esquerra-dreta és només una forma d’empobrir-nos. Si alguna cosa ens va ensenyar la manifestació del 10 de juliol, és que la consciència no en sap res d’estratègies, i que portem massa anys creixent torçats, pidolaires de poder i llibertat, deformats davant de tanta reverència. Són temps desesperats. Pot ser que no es noti, però agonitzem entre Espanya i una monumental ressaca. Ha arribat el moment de treballar i callar, però també de despertar als que continuen a Matrix. Referèndum, declaració unilateral, dret a decidir, són els noms del nostre vertigen. Però cal guanyar o, a més de pobre, seré un ressentit. Cal guanyar: que tenir poder no signifiqui mai més haver d’anar-se’n a l’estranger o renunciar a un mateix.