Desesperacions silencioses

27 de novembre de 2010 1

(Article pubicat a La Vanguardia del dia 27 de novembre del 2010)

És un moment desesperat. Potser no ho sembla perquè, malgrat els índex d’atur, no som davant d’una situació de drama humanitari. Però pagarem per tots els excessos del passat, i per la falta de previsió dels nostres governs. El deute espanyol no és molt elevat, però la incapacitat de generar negoci, la improductivitat, el lamentable nivell educatiu i el populisme dels governants auguren que trigarem una generació a redreçar-nos. La meva, concretament. És la ressaca de la festa post-franquista, una festa de mitges veritats, paternalismes psuedodemocràtics i molta cara dura. Des de la creació d’un estat de benestar de país ric, fins a les privatitzacions a dit de l’era Aznar, passant per un sistema de partits endogàmic que moltes vegades fa dels quinquis de navalla els líders emporprats, tot conjura els pitjors espectres d’Espanya. Ens quedaria resistir al Parlament, però l’autonomia no existeix. És una ficció caríssima, aixecada per diluir les expresions lliures de pensament i llibertat. És un pacte pervers; l’acceptem com a forma de control social si ens deixen fer-la servir per bombejar oxigen. Funciona: jo sóc més lliure que els meus pares. En canvi, els darrers set anys a Catalunya han demostrat que basar la política catalana en l’eix esquerra-dreta és només una forma d’empobrir-nos. Si alguna cosa ens va ensenyar la manifestació del 10 de juliol, és que la consciència no en sap res d’estratègies, i que portem massa anys creixent torçats, pidolaires de poder i llibertat, deformats davant de tanta reverència. Són temps desesperats. Pot ser que no es noti, però agonitzem entre Espanya i una monumental ressaca. Ha arribat el moment de treballar i callar, però també de despertar als que continuen a Matrix. Referèndum, declaració unilateral, dret a decidir, són els noms del nostre vertigen. Però cal guanyar o, a més de pobre, seré un ressentit. Cal guanyar: que tenir poder no signifiqui mai més haver d’anar-se’n a l’estranger o renunciar a un mateix.

Etiquetes

Darrers articles

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

  • Cerca