Després els robots

10 d'octubre de 2014 0

La Vanguardia 10 d’Octubre 2014

Mentre l’epidemiòleg Antoni Trilla tuitava l’argument més raonable (“El gos no té risc ni pot transmetre la infecció x Ebola. No hi ha cap raó per sacrificar-lo.”), els mitjans nordamericans captaven l’atenció de lectors i espectadors amb el drama animal perfecte: gos, ebola, sacrifici. Mira que costa que la CNN et faci un reportatge, doncs ahir en va fer dos. Fins i tot el New York TImes va penjar un video amb les declaracions de Rajoy al passadís del congrés. L’ebola importa, però el gos, el gos és el ganxo.

Des que el llibre Animal Liberation de Peter Singer es va fer best-seller l’any 1975, amb l’argument que els animals mereixen ser protegits perquè tenen capacitat de patir, la humanització de les bèsties és un element tan central del nostre temps que ha calat com a barem. El grau de civilització d’un país s’aprecia en el tracte que presta als animals, comestibles o no.

Més enllà dels símptomes antropològics, –que a Nova York, la capital del gos, s’expressen en  les botigues de roba per animals, en les varietats orgàniques de pinso, en les guarderies per a mascotes, en el ioga per a animals, en els psicoterapeutes animals o en l’Instagram de París Hilton i els seus animals–, la batalla legal està fent el tomb, mica en mica.

Fa uns mesos, el dominical del Times publicava en portada un llarg article sobre l’estratègia animalista: anar construint doctrina en els jutjats menors, amb temes menors, que vagin establint cultura jurídica i precedent. A Nova York, des del Maig passat anem seguint amb tota seriositat el cas d’un noi de Brooklyn que li va fotre una puntada de peu a un gat i va penjar el video de la proesa al Facebook. Aquests dies s’estan celebrant les vistes prèvies del judici, els animalistes demanen pena de presó, es manifesten a la porta i fan campanyes virals. Es debat fins i tot a les escoles.

Els fiscals del districte, vulnerables a la passió democràtica, han començat a prioritzar el maltractament animal, i la policia ha obert una divisió de crueltat animal (@NYPDPaws), cosa que ha causat un increment del 250% en les detencions. Els casos de crueltat que acaben amb penes de presó són cada cop més freqüents i la llista de fets que indiquen un canvi polític és inacabable. Per no parlar del meravellós zoo del Bronx, una mena de Jurasic Park amb animals de la nostra era geològica. En surts amb ganes de ser amic d’un rinoceront.

En aquest context, la solució Excalibur és llegida com una mena de retard mental, històric, sense cap de les simpaties que els braus poden recol·lectar en nom dels atavismes –immens error polític cara l’opinió pública occidental. De fons, una idea: qui menysprea l’animal no ha entès que ell també n’és un, d’animal, i viu atrapat en supersticions sobre la dignitat espiritual de l’homo sapiens. És protegint-les que l’home es diferencia de les bèsties. Fins aquí ha arribat de moment la nostra cultura: saber-te simplement un altre animal et fa persona, creure’t només un home et torna una bèstia.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca