(article publicat a La Vanguardia del dissabte 2 de Març del 2013)
La premsa americana, a dreta i esquerra, fa dies que aprofita el tema per no baixar el ritme de l’intercanvi de bufetades La presència de la primera dama Michelle Obama anunciant l’Oscar a la millor pel·lícula del 2012 va fer aixecar tantes celles alhora que el creador de Black Mirror n’hauria de fer un capítol. La decisió de ser-hi és una caricatura magnífica de la dependència entre el poder i la collonada.
Es veu fins i tot en el discurs introductori. Si tenim la caritat de prendre’ns-el seriosament, Michelle Obama creu que Amour, Beasts of the Southern Wild, Djiango Unchained, Les Miserables, Lincoln, Silver Linings Playbook, Zero Dark Thirty i la guanyadora Argo, “ens ensenyen que l’amor pot sobreviure contra tot pronòstic i transformar les nostres vides de la manera més insospitada.”
Posem Zero Dark Thirty: és una pel·lícula sobre la cacera de Bin Laden que ve a dir que les tortures van permetre trobar-ne l’amagatall. El dia anterior a la gala, un ex-agent de l’FBI encarregat dels interrogatoris va publicar una columna al New York Times afirmant que les tortures no van ajud ar gens, i que la versió de la pel·lícula és una mentida conscient i interessada. Són les transformacions insospitades de la vida. O el Djiango de Tarantino: a un ex-esclau negre, alliberat per un caça-recopenses, li acaben la paciència i comença a matar sense aturador a tot blanc esclavista amb frase al guió. És l’amor contra tot pronòstic. O Amour, que explica l’eutanàsia com un acte de fidelitat. Si hagués guanyat, a la televisió encara en parlarien ara, de l’amor. El cim del rococó hagués estat veure la primera primera dama negra donar un Oscar a Lincoln l’abolicionista.
Life of Pi era una opció segura. I el drama socio-racial post-Katrina de Beasts of the southern wild, molt convenient políticament. Curiosament, els Obama van declarar a la revista People que aquestes dues eren les seves pel·lícules preferides del 2012, juntament amb Argo, la guanyadora.
Sabien a la Casa Blanca que Argo guanyaria? Teòricament no. PricewaterhouseCoopers és l’encarregada del recompte de vots, i només 2 persones en saben els guanyadors. Però l’auditora també es va encarregar de supervisar el rescat bancari, i part del seu contracte és encara secret d’Estat. En tot cas, els enemics d’Argo, el film que protagonitza Ben Affleck, no suposen cap cost per als Obama: la pel·lícula explica el rocambolesc rescat de diplomàtics americans durant la revolució iraniana del 79, però tanca tant el pla que et permet gaudir de l’anècdota sense ser molestat per la categoria. Els iranians hi apareixen com uns exaltats ignorants, i els americans com uns innocentots sense interessos. El govern iranià ha protestat, i la seva agència de notícies va retocar la imatge impúdica de la Sra. Obama per complir amb la moral del país. Però és una pel·lícula que no molesta ningú rellevant. Envoltada de militars, l’esposa del poder va poder premiar una creació innòcua. Els Estats Units cada cop s’assemblen més a Catalunya.