Dos articles sobre The Economist de dos professors catalans als EUA

19 de Novembre de 2008 11

Avergonyit (by Xavier Sala i Martín)

La setmana passada, la revista anglesa The Economist va publicar un article en què es criticava, entre altres coses, la política lingüística de Catalunya. L’article arribava a qualificar la nostra llengua d’“obsessió nacionalista”. El delegat del govern, Xavier Solano, va publicar una resposta a la web de la Generalitat, que m’ha fet sentir avergonyit. Per què avergonyit? Doncs avergonyit perquè el delegat podria haver mencionat “l’obsessió nacionalista” britànica (o nord-americana) que obliga els seus nens a estudiar en anglès sense donar-los l’opció d’estudiar en urdú o xinès, i no ho ha fet. Si la definició d’“obsessió nacionalista” és que un utilitza la llengua pròpia a l’escola, sense donar llibertat de triar qualsevol altra llengua, aleshores els anglesos, els americans, els espanyols, els suecs, els francesos i la resta del món té la mateixa obsessió, perquè, que jo sàpiga, els pares no poden triar la llengua de les escoles en cap d’aquests països. ¿O és que els nens immigrants poden estudiar en àrab a Valladolid?

Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver aportat dades sobre les nacionalitats dels professors a la universitat catalana i hauria demostrat que és mentida, repeteixo, mentida, que no es contracti professors que no parlen català. Jo faig classes a la UPF des de fa anys i tinc companys argentins, xilens, japonesos, nord-americans, italians, espanyols i de molts altres països que no parlen ni una paraula de català! I si l’editor de The Economist s’hagués preocupat de comprovar les seves frívoles afirmacions, ho hauria vist. És més, si això de les llengües fos un problema, veuríem les universitats catalanes darrere de les espanyoles als rànquings. En realitat, estan per sobre.

Avergonyit, perquè podria haver explicat que, sense immersió, un país corre el risc que es creïn guetos lingüístics on els fills dels immigrants mai s’integren, cosa que pot acabar en segregació i violència, com ha passat en altres països veïns. Si una cosa s’ha fet bé a Catalunya en les darreres dècades, ha estat el procés d’integració i adaptació dels emigrants a Catalunya. I jo en soc un exemple: em dic Martín (i no Martí) perquè sóc descendent de gent que ve de Salamanca!

Avergonyit, perquè podria haver documentat que a Catalunya hi ha dos tipus de persones: les que parlen català i castellà i les que només parlen castellà. Si les acusacions d’imposició lingüística fossin certes, seria comú trobar ciutadans monolingües catalans incapaços de parlar el castellà. La realitat és que no hi ha gairebé ningú que només parli català. Jo, de fet, no conec absolutament ningú. En canvi, conec una infinitat de persones monolingües castellanes, entre les quals n’hi ha moltes que han viscut a Catalunya tota la vida. Potser hauria estat bé que el delegat de la Generalitat aportés números sobre la quantitat de persones monolingües catalanes i monolingües castellanes a Catalunya perquè els anglesos s’assabentessin de la realitat tal com és.

La competitivitat del país
Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver mencionat que els executius de les multinacionals que són enviats a Finlàndia no es queixen pas que allà es parla en finès (una llengua molt més minoritària que el català) i que, per tant, el fet que a Catalunya es parli el català no ha de reduir la competitivitat del país. Catalunya té molts problemes de competitivitat. Molts. Però un d’aquests problemes no és la llengua. Entre altres coses, perquè Espanya té els mateixos problemes de competitivitat i resulta que allà no tenen bilingüisme. ¿O és que la innovació a la monolingüe Extremadura està pels núvols?

Avergonyit, perquè podria haver aportat dades sobre notes de PISA per demostrar que els nens bilingües no treuen pitjors notes que els nens monolingües espanyols (i això inclou les notes de llengua espanyola), la qual cosa demostra que estudiar en català no resulta cap impediment. També podria haver explicat que els nens bilingües tenen més facilitat per aprendre terceres o quartes llengües, cosa que és bona per a ells i per a la competitivitat de tota l’economia. Això ho podria haver documentat amb dades de penetració de l’anglès a Catalunya en comparació a les monolingües Castella i Lleó o Andalusia.

Avergonyit, perquè no hi ha sabut explicar que no hi ha d’haver cap problema quan un poble demana més transferències, per més que les transferències augmentessin el 2001. A Catalunya, a Espanya i fins i tot al Regne Unit, la voluntat popular que vol canviar lleis està per sobre de les mateixes lleis. I això fa que les lleis canviïn i les Constitucions canviïn. ¿O és que no ha canviat 25 cops la Constitució dels Estats Units? ¿O és que no es fan lleis noves a la Gran Bretanya? I si els catalans hem votat legítimament un Estatut que demana més inversions a Catalunya, aquesta és la voluntat popular i punt. Sembla mentida que una revista teòricament liberal com The Economist pensi que un Estatut aprovat per la voluntat popular té menys validesa moral que un acord a què van arribar CiU i PP fa uns anys. I si els nacionalistes catalans volen cada dia més i ho volen de manera democràtica, quin problema hi veu l’Economist?

Avergonyit, en definitiva, perquè en lloc de defensar el nostre país i la nostra llengua amb raonaments lògics i racionals, documentats amb dades per evitar que els que ignoren la realitat catalana es creguin els demagogs que escriuen articles plens de falsedats i invencions, en lloc de fer això, dic, la Generalitat va i explica que tenim mil anys d’història i defensa patèticament l’honorabilitat del president Pujol, a qui la revista acusa de “cacic” com si el punt més important de l’article fos aquesta acusació. Sense posar en dubte l’honorabilitat del millor president que Catalunya ha tingut al llarg de la història, la patètica i ridícula resposta del nostre govern demostra que és incapaç de defensar el nostre país, la nostra llengua i la nostra realitat cultural i econòmica. Per tot això, em sento avergonyit.

Resposta Pública a “The Economist” (By Carles Boix)

En un informe especial publicat el 8 de novembre, The Economist examina la qüestió de la descentralització i la naturalesa de l’“estado de las autonomías”, fent servir l’experssió literal del prestigiós setmanari britànic, espanyoles.

En la seva anàlisi de l’autonomia catalana de la secció “How much is enough?” (“Quant és suficient?”), l’autor de l’informe, Michael Reid, elabora una sèrie d’afirmacions imprecises o clarament inexactes respecte a la política educativa i lingüística, sobre l’estructura financera de l’estat espanyol i sobre l’ordre constitucional espanyol.

Ateses la reputació internacional i la influència global de The Economist, ens sentim en l’obligació de respondre i corregir el contingut i les conclusions de l’informe:

1. L’informe caracteritza la política lingüística catalana (l’ensenyament del català i el castellà a les escoles i l’ús del català com a llengua primera del govern regional) com a conseqüència d’una “obsessió” basada en una “reivindicació nacionalista històricament poc fonamentada”. L’informe insinua que aquesta política és provinciana en els seus objectius, que condueix a un baix nivell de competència lingüística entre els joves, que fa de Catalunya un territori menys atractiu per a la inversió estrangera, i que el seu “dogmatisme està produïnt una forta reacció en contra”.

Tant la informació com les conclusions de l’informe són errònies en diversos aspectes claus:

1.a. L’informe no entén la naturalesa i els fonaments de les polítiques catalanes. Catalunya era una comunitat pràcticament monolingüe fins a l’eclosió de la guerra civil espanyola. Durant els anys 50 i 60 va experimentar una forta immigració de treballadors provinents de tot l’estat espanyol que va pràcticament doblar la població de Catalunya. Malgrat que aquesta nova població va ser benvinguda, la integració lingüística fou impossible a causa de la dictadura franquista, que prohibí el català a les escoles i a l’esfera pública. Després del restabliment de la democràcia i de l’autonomia regional, el govern català va introduir un sistema d’educació bilingüe a les escoles (amb el català com a llengua vehicular durant l’educació primària i amb la convivència del català i el castellà durant la secundària) per tal d’assegurar a tots els catalans (tant nadius com nouvinguts) els mateixos drets i oportunitats. El fet de no haver adoptat aquestes polítiques hagués comportat el desenvolupament de guetos lingüístics i la degradació de la vida pública i democràtica.

1.b. L’informe no fa cap referència al recolzament pràcticament unànim que va rebre aquesta política educativa. Tant el sector empresarial català com els diferents sindicats hi van donar el vist-i-plau. La implementació d’aquesta legislació va comptar amb el suport de pràcticament tot el Parlament de Catalunya. En resposta a les demandes de la dreta espanyola i les pressions d’alguns intel·lectuals espanyols, el Tribunal Constitucional espanyol ha confirmar la seva plena constitucionalitat.

1.c. L’informe ignora l’èxit d’aquestes polítiques. Nombroses investigacions demostren que els catalans són perfectament competents en ambdues llengües. És més, diferents investigacions certifiquen que la competència lingüística en llengua castellana entre els estudiants catalans és idèntica a (i fins i tot, més elevada que) la dels estudiants espanyols en general.

Prenguem en consideració, per exemple, l’informe de 2003 sobre els resultats educatius de l’Institut Nacional d’Avaluació i Qualitat del Sistema Educatiu, principal ens d’investigació del Ministeri d’Educació espanyol (Avaluació de l’Ensenyament Secundari Obligatori de l’any 2000. Informe final. Madrid, 2003.) Aquest informe (http://www.ince.mec.es/pub/eeso2000.pdf), basat en una mostra (altament representativa) de 328 escoles, 7.486 estudiants, 5.979 famílies, 290 directors de centre i 1.256 professors, determina el següent: el promig de rendiment (mesurat en punts) en castellà és de 242 per a estudiants de llengua materna castellana, 241 per aquells que tenen com a llengua materna la de la comunitat autònoma i de 251 per aquells que són bilingües. L’estudi conclou, a la pàgina 240, que “en l’àrea de Llengua Castellana i Literatura els alumnes que són bilingües, és a dir, que s’expressen en els seus domicilis tant en castellà com en la llengua pròpia de la seva Comunitat diferent del castellà, assoleixen les puntuacions més elevades. Aquells que només s’expressen en una de les dues llengües, obtenen la mateixa mitjana.”

L’informe, de fet, arriba a la conclusió que “en Matemàtiques, els alumnes que fan servir la llengua pròpia de la seva Comunitat diferent del castellà són els que assoleixen la puntuació més elevada. Entre expressar-se en castellà o en totes dues llengües no existeix diferència.”

1.d. L’informe de The Economist dóna informacions errònies respecte a les pràctiques de les universitats catalanes quan afirma que “un espanyol que no parla el català no té pràcticament cap oportunitat d’ensenyar en una universitat a Barcelona”. A banda del fet que, simplement, és de justícia esperar del cos docent que posseeixi coneixements de la llengua del país on desenvolupa la seva tasca professional (és evident que no hi ha cap universitat francesa que contracti un docent que no proporcioni proves evidents d’un coneixement avançat del francès) la realitat és que el català no és requisit per obtenir un càrrec en una universitat catalana. Vegi’s en aquest sentit el paràgraf 6.4 de la Llei catalana d’universitats de 2003 i el seu desenvolupament a partir d’una decisió del govern català de 26 d’abril de 2005, i les subseqüents decisions de les universitats catalanes fetes públiques el juny d’aquest any.

1.e. No existeix cap prova fefaent que la política educativa del govern català (que, de fet, acull famílies en estadies temporals a la comunitat autònoma) hagi afectat la competitivitat internacional de la regió. Per citar alguns informes, en els darrers anys, Healey & Baker’s European Cities Monitor i Ernst & Young’s European Investment Monitor han situat constantment Barcelona i Catalunya entres les 5 primeres ciutats o regions europees més indicades per a invertir-hi. El mateix val per al camp de la investigació científica. Per exemple, els investigadors catalans han aconseguit el 5%, d’un total de 300, de les Beques d’investigació de l’European Research Council de la Unió Europea, malgrat que la població catalana representi només un 1,5% de la població de la Unió. (Quedi constància, a més, que el nombre de beques atorgades a investigadors catalans és gairebé el doble que els atorgats a investigadors de la resta de l’estat espanyol).

1.f. L’informe dóna a entendre, també, que l’oposició dels intel·lectuals espanyols (els quals, recentment, han signat un manifest sol·licitant que el castellà sigui ensenyat a les escoles catalanes) reflecteix el que pensa una àmplia part de la societat catalana – de fet la més assenyada. Tanmateix, aquest manifest es basa en una total ignorància de les polítiques educatives catalanes, que respecten i apliquen la directriu constitucional d’ensenyar el castellà a les escoles. El manifest no respon a cap oposició contrària entre els catalans. Nombroses enquestes del CIS, el Centre d’Investigacions Sociològiques del Govern espanyol, demostren que menys de l’1,5% dels catalans situen la llengua a Catalunya com una de les tres qüestions que més els preocupa. A més, els partits que s’oposen frontalment a les polítiques educatives del govern català representen, com a màxim, el 3% dels vots a Catalunya.

2. L’informe és també imprecís respecte a la naturalesa de l’estructura financera general del sistema espanyol de comunitats autònomes. En efecte, minimitza l’abast dels desequilibris pressupostaris entre Catalunya i la resta de l’estat espanyol i la manca d’inversió pública a Catalunya si es compara amb d’altres comunitats autònomes. El grau d’injustícia del sistema actual és innegable. A causa d’una interpretació exagerada del principi de solidaritat interregional, la diferència anual entre els impostos totals que paga Catalunya i el desemborsament que rep Catalunya per part del govern central fluctua entre el 7 i el 9% del PIB de la regió catalana. Aquest dèficit és, de bon tros, el més elevat entre totes regions europees. Com a conseqüència d’aquesta política, els ingressos personals nets (després d’impostos) a Catalunya acaben sent inferiors respecte als ingressos personals nets d’altres regions espanyoles que són més pobres que Catalunya abans de l’aplicació dels impostos. A un no li queda més que tremolar pensant en els efectes nocius que aquesta política d’impostos ha de tenir en la innovació i el creixement econòmic.

3. The Economist té raó quan assenyala les limitacions i l’esgotament del model actual espanyol de descentralització i quan afirma que “hagués estat molt més fàcil a tots els nivells si Espanya hagués adoptat el Federalisme el 1978. Això hagués fixat regles inequívoques i especificat responsabilitats clares pel que fa a impostos i despesa.” Aquest era, precisament, un dels objectius que tenia el Parlament de Catalunya quan, respectant els procediments que indica la Constitució espanyola, va desenvolupar un projecte de nou Estatut d’autonomia per a Catalunya l’any 2006. El problema rau en el fet que les reformes legals que defensava Catalunya van ser refutades per la dreta espanyola i esmenades gairebé en la seva totalitat pel Parlament espanyol. Dos anys després de l’aprovació del nou Estatut català per part de l’electorat català en referèndum, el govern espanyol gairebé no ha posat en pràctica cap dels seus mandats – inclosa l’elaboració, obligatòria legalment, d’un nou sistema financer per a Catalunya.

4. L’informe descriu els nacionalismes català i basc com a invencions del segle XIX. Ara bé, si aquests nacionalismes són invencions, aleshores el nacionalisme espanyol modern també ho és. Una invenció amb unes arrels poc profundes – que s’estenen com a molt a la guerra de la independència (o del Francès) o més probablement que es basen en eles experiments constitucionals fracassats del XIX.

El problema fonamental del nacionalisme espanyol és que, ja des del moment mateix en què va néixer, va ser un projecte fallit i, com a tal, incapaç de fer-se atractiu per als catalans. Aquesta fallida, juntament amb la pèrdua de les colònies, explica l’emotivitat amb què els espanyols reaccionen davant de qualsevol fet que qüestioni les seves pròpies concepcions sobre el què és Espanya. I, de fet, és aquesta mateixa emotivitat la que impedeix els espanyols a acceptar qualsevol solució raonable al problema territorial de la Península.

Per concloure, posem de manifest la nostra decepció davant l’informe de The Economist, que pel fet de no comprendre la problemàtica catalana i perquè subministra informacions inexactes, no fa res per a millorar el clima de crispació política i debat constant que viu l’estat espanyol.
Posted by Salva at 7:06 AM 2 comments
A Public Reply to “The Economist”
In a special report published in November 8th, “The Economist” examines the issue of decentralization and the nature of the Spanish “estado de las autonomías” (as the prestigious British newspaper puts it).

In its discussion of Catalan autonomy (in the section “How much is enough?”), the author of the report, Michael Reid, makes a series of assertions about linguistic and education policy, about the financial structure of the Spanish state and about the Spanish constitutional settlement in general which are either imprecise or strictly inaccurate.

Given the international standing and global influence of the “The Economist”, we feel under the obligation of responding and correcting the content and conclusions of the article:

1. The report characterizes the linguistic policy of Catalonia (to teach both Catalan and Spanish in schools and to employ Catalan as the primary language of the regional government) as the result of “an obsession” rooted in a “shaky historic claim to nationhood”. The report implies that the policy is parochial in its goals, that leads to lower levels of linguistic competence among youngsters, that makes Catalonia less attractive to foreign labor and investment, and that its “dogmatism is provoking a backlash”.

The information and conclusions of the report are wrong in several and fundamental ways:

1.a. The report does not understand the nature and philosophical foundations of Catalan policy. Catalonia was a nearly monolingual community until the Spanish civil war. In the 1950s and 1960s it witnessed an extraordinary inflow of workers from the rest of Spain that basically doubled its population. Although this new population was truly welcomed, linguistic integration was impossible under the Francoist dictatorship, which forbid Catalan in schools and the public arena. After the restoration of democracy and of regional autonomy, the Catalan government decided to introduce bilingual education in school (Catalan as the vehicular language in primary, Spanish and Catalan in secondary) to give everyone (natives and newcomers) equal rights and opportunities. The decision not to have pursued that policy would have resulted in the construction of linguistic guettos and in the degradation of public and democratic life.

1.b. The report is silent about the overwhelming level of support received by that educational policy. Both Catalan business and unions welcomed it. Legislation implementing it passed with the overwhelming support of the Catalan parliament. When contested by the Spanish right and a few Spanish intellectuals, the Spanish Constitutional Court clearly asserted its constitutionality.

1.c. The report disregards its success. Many surveys show Catalans as thoroughly competent in both languages. Moreover, numerous tests show that the level of linguistic competence in Spanish among Catalan students is identical to (or even better than) that of Spaniards in general.

Consider, for example, the 2003 report on educational outcomes done by the Instituto Nacional de Evaluación y Calidad del Sistema Educativo, the main research institute of the Spanish Ministry of Education (Compulsory Secondary School Evaluation 2000. Final Report. Madrid 2003.) This report (http://www.ince.mec.es/pub/eeso2000.pdf), based on a (strongly representative) sample of 328 schools, 7486 students, 5979 families, 290 principals and 1265 teachers, shows the following: the average performance (measured in points) in Spanish is 242 for students whose mother tongue is Spanish, 241 for those using the autonomous community language at home and 251 for those that are bilingual. The report concludes, in page 240, that “en el área de Lengua Castellana y Literatura los alumnos que son bilingües, es decir que se expresan en su domicilio tanto en castellano como en la lengua propia de su Comunidad distinta del castellano, alcanzan las puntuaciones más elevadas. Aquellos que solo se expresan en una de las dos lenguas, obtienen la misma media.” As a matter of fact, the report goes on to conclude that “en Matemáticas, los alumnos que utilizan la lengua propia de su Comunidad distinta del castellano son los que alcanzan la puntuación más alta. Entre expresarse en castellano o en ambas lenguas no hay diferencia.”

1.d.. The report misinforms its readers about the linguistic practices of Catalan universities when it claims that “a Spaniard who speaks no Catalan has almost no chance of teaching at a university in Barcelona.” Although it is simply fair to expect faculty to have some knowledge of the language of the country where they teach (we know of no French university that hires without the faculty showing some proficiency in French), the matter of the fact is that Catalan is not required at this point to obtain an appointment in a Catalan university: consider the paragraph 6.4 of the Catalan law of universities of 2003 and its development by a decision of the Catalan government in April 26, 2005, followed by the decisions of Catalan universities made public in June of this current year.

1.e. There is no evidence that the educational policy of the Catalan government, which, by the way, accommodates families with temporary stays in the autonomous community, has affected the international competitiveness of the region. To name a few reports, in the last few years Healey & Baker’s European Cities Monitor and Ernst & Young’s European Investment Monitor have consistently put Barcelona and Catalonia among the top five European cities or regions in terms of their attractiveness to invest in them. Alternatively, consider the following measure in the field of scientific research: Catalan researchers won 5 percent of all (300) Starting Grants of the European Union Research Council – yet the Catalan population only represents 1.5 percent of the European Union population. (By the way, the number of awards to Catalans almost doubled the number of grants won by researchers in the rest of Spain.)

1.f. The report implies that the “backlash” of Spanish intellectuals (who recently signed a manifesto to demand that Spanish be taught in Catalan schools) extends to the “thoughtful” (and supposedly broad) segments of the Catalan population. The manifesto is grounded on utter ignorance about the educational policy of Catalonia, which respects and implements the existing constitutional provision to teach Spanish in schools. The manifesto does not respond to any backlash in Catalonia. Repeated surveys by CIS, the Spanish government polling institute, show that less than 1.5 percent of Catalans name language in Catalonia as one of the top three topics they are worried about. Moreover, those parties that frontally oppose the educational policies of the Catalan government poll at most 3 percent of the vote in Catalonia.

2. The report is equally imprecise about the nature of the overall financial architecture of the Spanish system of autonomous communities. It minimizes the extent of budgetary imbalances between Catalonia and the rest of Spain and the lack of public investment in Catalonia compared to other autonomous communities. Yet the unfairness of the current system is undeniable. Due to an exaggerated application of the principle of interregional solidarity, the annual difference between total taxation paid by Catalonia and public expenditure received by Catalonia fluctuates between 7 and 9 percent of the Catalan regional GDP – this is by far more than any other European region is bearing today. As a result of this policy, after-tax personal income in Catalonia becomes lower than after-tax per capita income in Spanish regions that were poorer than Catalonia before taxes. One can only shudder at the incentive effects this type of tax policy is having on economic innovation and growth.

3. “The Economist” is right when it points to the limits and exhaustion of the current Spanish model of decentralization and when it states that “it would have been easier for all concerned if Spain had adopted federalism in 1978. That would have set clear rules and aligned responsibilities for taxing and spending.” This was precisely one of the goals that the Catalan parliament had in mind when, following well-established constitutional procedures, it pushed through a new statute of autonomy for Catalonia in 2006. The problem is that the legal reforms advocated by Catalonia, which were thoroughly contested by the Spanish right, were heavily amended by the Spanish parliament. Two years after the approval of the new Catalan statute by the Catalan electorate, the Spanish government has hardly complied with any of its provisions – including a legally binding new financial structure to fund the Catalan government.

4. The report describes Catalan and Basque nationalisms as inventions of the 19th century. If they are, then modern Spanish nationalism is an invention as well – with shallow roots that at most go back to the 1808 war of independence or more likely to the shaky constitutional experiments of the nineteenth century.

The fundamental problem of Spanish nationalism is that it was, from the very moment it emerged, a failed project – and as such incapable of making itself attractive to Catalans.
That failure (coupled with the loss of the Spanish colonies) explains the emotionality with which Spaniards react to anything that questions their own preconceptions about what Spain is. It is that emotionality what in turn precludes Spaniards from accepting any reasonable solution to the territorial problem of the Peninsula.

Let us conclude that we truly lament that “The Economist”’s report, by misunderstanding the issue under investigation and by misreporting most facts, has done nothing to ameliorate the existing political climate and debate in Spain.

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca