LaVanguardia 9 de novembre 2013
Fa tres mesos que he canviat de barri i, en conseqüència, he canviat de gimnàs. Abans vivia a Williamsburg, Brooklyn, i ara visc a Ridgewood, Queens. El nou barri és força desconegut, fins i tot els novaiorquesos no acaben de situar-lo. Els lloguers són baixos i la població és una barreja d’alemanys, polonesos, ex-iugoslaus i italians de tota la vida, sumats a l’omnipresent onada migratòria llatina. Menestrals tots.
El barri d’abans, en canvi, és molt famós. Hi viuen els anomenats hipsters, paraula que fa anys implicava una certa modernitat contracultural i avui indica només una altra forma d’esnobisme benestant basat en el menjar orgànic, la música indie i la roba vintage. La cultura hipster és tan hegemònica que ja fa uns anys que per ser realment hipster has de dir que no ets hipster. Fins i tot aquesta darrera frase és ja és un tòpic. L’avantguarda és molt soferta. No hi ha res com tenir calés.
Però tornem al gimnàs. A Williamsburg anava al Soma, 80 dòlars al mes, amb sauna i servei de tovalloles. A Ridgewood vaig al Planet Fitness, que és una cadena: sospito que el model de negoci es basa en que és tan econòmic, 10 dòlars, que la gent no se’n desapunta encara que no hi vagi. Les màquines de tortura, però, són exactament les mateixes. Aquest fet és molt rellevant perquè, potencialment, tant els gimnastes de Williamsburg com els de Ridgewood podrien desenvolupar els mateixos músculs. Però no ho fan.
Els hipsters dominen una repertori d’exercicis de gran diversitat: una miqueta de cada màquina. Hi van sols, auriculars posats, cara d’estar escoltant Bach. L’objectiu, segons vaig aprendre en les converses de sauna, és l’harmonia. Cal no tenir greix i que els músculs es marquin, però que no es noti massa. L’equilibri no és fàcil. Ha de semblar que no estàs obsessionat amb el cos, com si la bellesa i l’èxit fossin atributs naturals, no pas treballats. Tenir l’aparença d’una massa poderosa és de molt mal gust.
A Ridgewood l’objectiu és un altre. Llatins o caucàsics, tots busquen enviar el mateix missatge: sóc més fort que tu. S’agrupen per ètnies al voltant de les peses i les màquines més infernals, i treballen incansablement i metòdicament per inflar-se. Els braços, els pectorals i les cuixes són hiperbòlics. Els pesos que aixequen com si res superen tota racionalitat possible.
Des del meu trotar heterodox a la cinta se m’ocorren tot de teories per explicar aquesta diferència: el mercat laboral d’uns i altres demana de cossos diferents, o els nens de papà de Williamsburg no necessiten mostrar poder muscular perquè ja el tenen a la cartera o hi ha més violència en un món que en l’altre. En general, veig els músculs de Ridgewood com la prova de la seva feblesa i les converses de sauna de Williamsburg sobre l’harmonia i la moderació muscular com una forma de poder. Quan no puc més, però, imagino una baralla entre uns i altres: segur que els hipsters sortirien corrent, he vist que són molt ràpids
.