Dos sobiranismes

07 de desembre de 2007 0

Article de elsingulardigital.cat

 

 

Hi ha dos sobiranismes. Dues famílies que conviuen sota el paraigües d’ERC i de CiU. Els primers pensen que ha arribat l’hora de comptar quants som. Que ha arribat l’hora de fer la pregunta. Aquesta família pensa que quan es faci la pregunta, quan la gent catalanista hagi de triar, triarà la independència. Aquesta família també pensa que un sobiranisme que diferenciï entre unionistes i separatistes és la millor manera de fer créixer els separatistes, com a reacció a l’odi dels espanyols i dels unionistes. Ser directes, contundents, inamovibles per a generar l’adhesió de l’orgull. Volen lideratges forts i això que en diuen desacomplexaments. És a dir, simplicitats. Aquesta família oblida sovint que els nous catalans (i no em refereixo als immigrants, sinó als que comencen a tenir dret a vot, i que no han viscut el franquisme, de 18 a 30 anys) participen d’alguna de les formes incipients de la identitat pretesament global i cosmopolita; per als quals qui faci la pregunta pel recompte, qui vulgui explicitar la confrontació i dur-la al seu món de vacuïtats, serà culpable de la violència que se’n desprengui, i per tant, queda deslegitimitat d’entrada. És moral d’esclau, diuen alguns. Potser és més exacte dir que és l’absència de moral. Addictes a l’ataràxia. L’altra família pensa que l’objectiu primeríssim del catalanisme ha de ser convèncer els que no són catalanistes. Convèncer-los de ser-ho, i si no és possible, convèncer-los de que no s’oposin al desenvolupament nacional. Aquesta família pensa que la subsistència de la catalanitat té menys a veure amb el marc legal que amb el comportament de la gent, això que en diuen cohesió. Si no es convenç els no-catalanistes de la conveniència de fer perdurar la nació, tan s’hi valdrà que fem un referèndum: ni el guanyarem, ni servirà de res guanyar-lo si l’endemà som una Espanya 2.0. De sempre, ERC havia estat la primera família i CiU la segona. Pujol votava sí a l’autodeterminació al Parlament, però mai parlava d’independència, sinó del dret a ser (encara l’altre dia a l’acte amb l’Heribert Barrera que ens reportava l’estimat Guillem Carol en aquest diari, repetia que Irlanda mai no va cercar la independència, sinó el dret a ser, i que la independència ser la trobaren pel camí). I ERC acusava Pujol de ser espanyol del año. (del 1981, per cert, i en el context del 23-f). Des de l’any 2003, però, hi va haver un canvi en el repartiment de papers d’aquestes famílies. ERC ens va dir que primer calia convèncer el PSC, i els seus votants espanyolistes. ERC manegava un argument que implicava les dues famílies: tant CiU com el PSC són unionistes (perquè no són independentistes), però la feina urgent és convèncer la immigració dels anys 60 i 70 de que val la pena ser catalanista, pel benestar, per la política social del govern. Aquesta argumentació, resumida en la pluja fina, va deixar sense espai els independentistes immediatistes, que s’aixoplugaren a les CUP, i, a l’hora, va donar veu als sectors de CiU que pensaven en termes de dues comunitats enfrontades (catalanistes i no) sense gama de grisos. La conferència del Mas, igual que la pluja fina, mostrava un argument que comptava amb les dues famílies. El pas del dret a ser al dret a decidir implica anar pensant en els mitjans i en les fases per a la sobirania. És un pas que vol convèncer pel costat de la democràcia, és a dir, de la forma; i no de la matèria, com sí fa ERC. Quan Mas va dir que calia començar per les infraestructures, va dir, justament, començar. Però després va dir que abans d’exercir el dret, donat els costos que té en una societat plena de grisos, cal trobar el consens. Avui les dues famílies conviuen a gairebé totes les institucions, partits, moviments i associacions catalanistes del país. Els líders d’ERC i CiU caminen sobre la mateixa ambigüitat, digui el que vulgui qui vulgui. Diguin el que diguin els estatuts de cadascun dels partits.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca