Dos sobiranismes

07 de desembre de 2007 0

Article de elsingulardigital.cat

 

 

Hi ha dos sobiranismes. Dues famílies que conviuen sota el paraigües d’ERC i de CiU. Els primers pensen que ha arribat l’hora de comptar quants som. Que ha arribat l’hora de fer la pregunta. Aquesta família pensa que quan es faci la pregunta, quan la gent catalanista hagi de triar, triarà la independència. Aquesta família també pensa que un sobiranisme que diferenciï entre unionistes i separatistes és la millor manera de fer créixer els separatistes, com a reacció a l’odi dels espanyols i dels unionistes. Ser directes, contundents, inamovibles per a generar l’adhesió de l’orgull. Volen lideratges forts i això que en diuen desacomplexaments. És a dir, simplicitats. Aquesta família oblida sovint que els nous catalans (i no em refereixo als immigrants, sinó als que comencen a tenir dret a vot, i que no han viscut el franquisme, de 18 a 30 anys) participen d’alguna de les formes incipients de la identitat pretesament global i cosmopolita; per als quals qui faci la pregunta pel recompte, qui vulgui explicitar la confrontació i dur-la al seu món de vacuïtats, serà culpable de la violència que se’n desprengui, i per tant, queda deslegitimitat d’entrada. És moral d’esclau, diuen alguns. Potser és més exacte dir que és l’absència de moral. Addictes a l’ataràxia. L’altra família pensa que l’objectiu primeríssim del catalanisme ha de ser convèncer els que no són catalanistes. Convèncer-los de ser-ho, i si no és possible, convèncer-los de que no s’oposin al desenvolupament nacional. Aquesta família pensa que la subsistència de la catalanitat té menys a veure amb el marc legal que amb el comportament de la gent, això que en diuen cohesió. Si no es convenç els no-catalanistes de la conveniència de fer perdurar la nació, tan s’hi valdrà que fem un referèndum: ni el guanyarem, ni servirà de res guanyar-lo si l’endemà som una Espanya 2.0. De sempre, ERC havia estat la primera família i CiU la segona. Pujol votava sí a l’autodeterminació al Parlament, però mai parlava d’independència, sinó del dret a ser (encara l’altre dia a l’acte amb l’Heribert Barrera que ens reportava l’estimat Guillem Carol en aquest diari, repetia que Irlanda mai no va cercar la independència, sinó el dret a ser, i que la independència ser la trobaren pel camí). I ERC acusava Pujol de ser espanyol del año. (del 1981, per cert, i en el context del 23-f). Des de l’any 2003, però, hi va haver un canvi en el repartiment de papers d’aquestes famílies. ERC ens va dir que primer calia convèncer el PSC, i els seus votants espanyolistes. ERC manegava un argument que implicava les dues famílies: tant CiU com el PSC són unionistes (perquè no són independentistes), però la feina urgent és convèncer la immigració dels anys 60 i 70 de que val la pena ser catalanista, pel benestar, per la política social del govern. Aquesta argumentació, resumida en la pluja fina, va deixar sense espai els independentistes immediatistes, que s’aixoplugaren a les CUP, i, a l’hora, va donar veu als sectors de CiU que pensaven en termes de dues comunitats enfrontades (catalanistes i no) sense gama de grisos. La conferència del Mas, igual que la pluja fina, mostrava un argument que comptava amb les dues famílies. El pas del dret a ser al dret a decidir implica anar pensant en els mitjans i en les fases per a la sobirania. És un pas que vol convèncer pel costat de la democràcia, és a dir, de la forma; i no de la matèria, com sí fa ERC. Quan Mas va dir que calia començar per les infraestructures, va dir, justament, començar. Però després va dir que abans d’exercir el dret, donat els costos que té en una societat plena de grisos, cal trobar el consens. Avui les dues famílies conviuen a gairebé totes les institucions, partits, moviments i associacions catalanistes del país. Els líders d’ERC i CiU caminen sobre la mateixa ambigüitat, digui el que vulgui qui vulgui. Diguin el que diguin els estatuts de cadascun dels partits.

Etiquetes

Darrers articles

El turisme i nosaltres

El turisme representa actualment un 14% de l’ocupació total de Catalunya. Això ens situa entre els països amb el percentatge més gran de la població treballant en turisme. És una mala idea. Ens fa massa depenents d’un sol sector. Això és negatiu per dos motius. Perquè si hi ha una crisi en aquest sector —per […]

Què ha passat amb la CUP?

Vaig votar la CUP el desembre del 2017, després del Primer d’Octubre. Pensava que podien ser una força per controlar les pulsions destructives dels dos grans partits, que havien fet tot el possible per malbaratar la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per treure’s el control d’Espanya del damunt i construir un món propi. Però […]

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

  • Cerca