Drogats

01 d'Agost de 2007 3

Article d’agost de la revista Benzina

Drogats

Les monges de l’escola ens havien dit una i mil vegades que les drogues feien mal, que només s’usaven per a evadir-se de la realitat i que no ens seria tan fàcil sortir-ne com entrar-hi. Han passat alguns anys i potser és un bon moment per fer balanç, crítica, de com ens ha quedat el cervell. Hi ha hagut de tot: qui en va marxar de seguida, qui s’hi va quedar instal.lat, qui va entrar-hi molt tard i amb tota l’embranzida de la gespa de la universitat o del house, i qui mai no s’hi va sentir atret. Pel camí vam veure morir un parell de coneguts: un per l’heroïna, l’altre per una pastilla. Ens en vam apiadar, però en el fons de les nostres converses, quan ja els havíem plorat la vetlla, dèiem que teníen el que es mereixíen.

No es pot dir de ningú que practiqués el monoconsum, però sí que cadascú tenia la seva droga preferida, i deu anys després se’n veuen els fectes permanents sense massa dificultat. Basta comparar-se amb un addicte i fer la proporció del teu caràcter. No se li escapa a ningú, per exemple, que aquelles noies morboses que fumàven com carreteres als 14 anys, avui tenen una pell que fa pena i unes dents o bé esgrogueides o bé blanques com la neu, fruit de la obsessió de raspatllar-se-les quinze vegades cada dia. També les nostres cares duen la marca del quitrà. Quines genives, senyor. Els que fan por són els que s’han quedat tontos. Una pastilla atzarosa o l’acumulació de marihuana els ha deixat bocabadats totes les hores del dia. Amb prou feines s’hi pot tenir una conversa civilitzada el millor dels dies, els costa mirar als ulls i és curiós com han oblidat milers d’anècdotes viscudes plegats. És ben bé que no ens sobrava cap neurona. Els que passejen la vida entre cannabinoides, en canvi, tenen depressions cícliques, però queden camufalts entre el dessassossec general i només molesten les seves parelles. Pitjors són els esquizofrènics: les pastilles també en són normalment les responsables, però els que jo he conegut són els més politoxicòmans de tots. És normal sentir-los explicar que no es reconeixen quan es miren al mirall: potser és això el que buscàvem. O veure com de sobte s’asseuen a un racó del bar, esporuguits, tement una conspiració contra ells, enmig d’un bort paranoic que els fa creure que tu ets un agent doble finançat per l’enemic. El cocaïnòmans són els més pesats: quan no en tenen són capaços d’escapar-se a la Zona Franca a mitja festa i no paren d’anunciar-ho; però quan prenen una o cinquanta clenxes es pensen que són els més aguts de la festa, la seva eloqüència pastosa i delirant mai no aporta gran cosa a la conversa o a la nit, fora d’evidenciar fins a quin punt un cervell que funciona entre setmana pot estar ple de tota mena d’estupideses silenciades. I aquesta passió que tenen per explicar les ocasions en què la coca no els ha permès trempar. I aquest singlot intermitent que els fa tan atractius. Ara: hi ha poques coses més sòrdides que un alcohòlic de vint-i-tants anys. La seva demència és més subtil, però fa baixada. L’estat de degradació del seu cervell els porta a ser repetitius fins a la monocòrdia. Les seves històries semblen lletanies d’una obsessió. I es passen el dia enyorant alguna grandesa perduda, que jo no recordo, i transitant amunt i avall el viarany que separa la tristesa patètica del cinisme més alegre. Només deixen de ser escèptics darrere d’una copa, i no es un mal moment per tornar a explicar la mateixa dèria, el mateix fracàs, la mateixa batalla guanyada.

Hi ha equilibristes, que sobrevolen la tragèdia com àngels sense massa desig, que semblen immunes a tota droga, però ja eren així abans, i no caminen pas amb el cap alt. Qui més qui menys se n’ha sortit aparentment, fins que trobem un dels que ja no tenen retorn i veiem en el seu mirall de fira la imatge ampliada de les nostres obsessions. Quan en parlem, i qui ens ho havia de dir, sento els mateixos sintagmes que usaven les monges, pobretes, colmades d’encens.

Etiquetes

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca