La Vanguardia 18 abril 2015
Les coses interessants es veuen en els detalls avorrits. Abans d’ahir, al Congrés, sota el soroll de Rato, el PP va tirar endavant una reforma del finançament autonòmic. És una reforma modesta, fins a cert punt tediosa, que hauria de facilitar que la Generalitat tingui diners per pagar medicaments.
Però és interessant perquè explica fins a quin extrem, a Espanya, qualsevol cosa, per poc controvertida que sigui, ve condicionada per la batalla de fons entre centre i perifèria, entre majories i minories estructurals, entre uniformitat i pluralitat. Com que és una tensió desigual, a cada negociació l’Estat treu partit de la feblesa.
A canvi de proveir finançament per a medicaments, com la vacuna contra l’hepatitis C, o per a tecnologia hospitalària, l’Estat pren el control de la política sanitària. Obliga les autonomies a limitar l’increment de la despesa farmacèutica “al percentatge d’augment del PIB de l’Estat,” segons informaven ahir Fernando García i Josep Gisbert a La Vanguardia. També prohibeix aprovar serveis sanitaris fora del que hagi decidit el poder central. I permet al Govern de Madrid forçar les autonomies a fer retallades. Allibero els diners i, a canvi, controlo la política social.
És irrellevant si ets d’esquerres o de dretes, si ets independentista o federalista: qualsevol consens que la població catalana assoleixi ha de passar pel mateix adreçador. El cas dels medicaments és paradigmàtic. L’any passat la despesa farmacèutica va créixer un 3,3%, però segons aquesta reforma només hauria pogut créixer un 1,1%. El 100% dels catalans podria discrepar-ne i seria inútil.
Imagina que aconseguim posar-nos d’acord que canviar l’educació o la sanitat és una prioritat. Imagina que tothom cedeix. Que partits, sindicats, patronals, usuaris, grups d’afectats i la tieta Carme aconsegueixen posar-se d’acord. Imagina que el problema és obvi -pagar medicaments- i que la solució és banal -transferir els (teus) diners-. Doncs no: els teus consensos no valen res. El camí és deixar que la situació es podreixi fins a ser desesperada i, aleshores, llançar un salvavides desinflat a canvi de submissió. Primer et collo, després conquereixo la competència.
Ara que s’obre la qüestió del finançament, tot va en la mateixa direcció: que de mica en mica el Govern central decideixi totes les polítiques, determini les carteres de serveis socials i es redueixin els fons que vénen de l’Estat. És l’asfíxia, i no és cap novetat. Des de fa anys, cada Consell de Ministres porta una recentralització. L’objectiu no és l’eficiència ni la justícia, és el control: ineficient per a tothom i injust. Espanya és lluny d’alliberar-se d’aquest llast, que no és exclusiu del PP: tant Podem com C’s creuen en “l’harmonització” de les polítiques socials.
Això passa perquè els uns tenen poder i els altres no. Amics de la tercera via: qui no té necessitat de negociar, ¿per què hauria de fer-ho? Ara torna’m a dir que la medicina és dialogar. ¿Qui la paga, aquesta recepta?