La Vanguardia 21 de desembre del 2013
A cinc minuts de casa hi ha dues carnisseries. La més propera es diu Ridgewood Pork Store. Ridgewood és el barri i pork, l’animal. En el mateix cartell, a sota i en petit, també hi diu: vedella, xai, aus, carns fumades. Però el reclam és el porc. A l’aparador n’hi ha un de plàstic rosa que fa mig metre.
I és normal perquè l’altra carnisseria, just tombant la cantonada, es diu Melinda’s Halal Meat Market. Halal, o sigui que segueix els preceptes de l’Islam, o sigui que no hi ha porc. Al cartell, ben gros, hi diu: vedella, xai, cabra.
La carnisseria porcina ofereix una varietat de pseudollonganisses (de porc, clar) que consolen el paladar del català exiliat. A banda, una vedella tan tendra que sembla criada a petons. A la paret del fons, rere el mostrador i sota les llonganisses que pengen, hi ha quatre adhesius que són quatre banderes: Iugoslàvia, Sèrbia, Romania i Polònia. I com que un dia vaig sentir el propietari parlant romanès per telèfon, vaig haver de preguntar. “Sóc de la part de Sèrbia que abans era de Romania”.
Va arribar a Nova York a mitjans dels vuitanta, anys de la crisi post-Tito a Iugoslàvia. Tenia dos anys. “Amb els pares parlo romanès, però ells em van apuntar a serbi a la parròquia, per no pedre’l. I el parlo amb la meva dona, que és sèrbia” I amb els fills? “Amb els fills, romanès.” Fa una pausa. “Sóc de Sèrbia però no sóc serbi, sóc romanès, però no sóc de Romania. Sóc iugoslau, però Iugoslàvia no existeix”. I riu. I la bandera polonesa?, pregunto. “El meu empleat. Va fugir de la Polònia comunista. Havia d’anar a fer el servei militar, i es va escapar”.
La carnisseria halal té gairebé els mateixos productes que l’altra, però sense porc: galetes, llevat, llegums, fins i tot les llaunetes de paté: allà de porc, aquí de tonyina. També hi tenen una mantega de greix de vaca amb una etiqueta en àrab. Al costat de la caixa hi ha una guardiola per fer donatius a la mesquita albanesa del barri. Li ho pregunto: “Sóc albanès, sí”. De quina part? “De Iugoslàvia”. Un altre. De Kosovo? “No, de la part d’Albània que va quedar-se Iugoslàvia després de la primera Guerra Mundial, a Montenegro”. Quant fa que vius a Nova York? “Vaig venir l’any 89, quan la cosa ja pintava malament”. Hi has tornat? “Sí, dos cops l’any, hi tinc la mare i una casa”. Vas votar al referèndum de Montenegro? “Sí, voto allà. Vaig votar a favor de la independència, Montenegro és el meu país”. Però et sents albanès, li dic. “No, em sento iugoslau, el pare i l’avi van néixer a Iugoslàvia. Però Montenegro és el meu país, l’albanès la meva llengua i l’islam la meva religió”.
Sóc incapaç de treure cap conclusió del contrast entre ambdues carnisseries, més enllà del que tenen en comú: no cal ser pur en res per voler una cosa o la contrària. Coneixent els seus clients, però, al cartell de l’albanesa hi diu: “Queviures europeus”. I al tendal de la romanesa hi diu: “Mercat europeu de carn”.