Sopar de joves hipotecats i gran preocupació per la pujada de les quotes mensuals. Apareixien paraules com Euribor, reescalfament, bombolla immobiliària, especulació, beneficis, regulació de mercat, subvencions i pisos de protecció oficial i algunes altres que no recordo. Entre els assistents no hi havia cap economista, però hi havia llicenciats de tota mena. De sobte, una noia pèl-roja, digestòloga, enamorada de Rembrandt des del batxillerat, de turmells petits i llargs silencis, va llençar la pregunta: “Algú sap què és exactament un tipus d’interès?”. Després de les bromes habituals (el seu marit, de pell gitana, alt i musculat, enginyer, expert en petúnies gràcies a un crèdit de lliure elecció, va dir: “Jo en sóc!”), qui més qui menys va provar d’oferir els seus coneixements, però la majoria es reduïen als efectes que en la seva economia domèstica produïen les pujades i baixades dels tipus. L’economia és probablement la branca del saber que més fem anar i venir cada dia, i la que té més ignorants parlant-ne tothora. Cada vegada que he de batallar amb algun concepte de l’economia, que he de mirar i remirar llibres i articles com si fos un pàrvul o que he de trucar a algun economista perquè em faci un croquis, em pregunto per què mai no ha entrat aquesta disciplina en l’educació escolar. Ja no em ric d’aquell cambrer que es feia dir inútil, perquè, segons deia, “és així com ens volen”. En el rerefons de les grans posicions polítiques del nostre temps, hi ha una concepció econòmica del món, i per molt que ho digui ZP, no s’aprenen en dues tardes. És ben fàcil confondre’ns amb retòriques buides si no sabem per què puja la hipoteca.
Publicat al diari AVUI, pàgina 22. Divendres, 17 d’agost del 2007