(Article meu publicat a La Vanguardia del dia 24 de Novembre del 2010)
Cada partit proposa als seus votants una pregunta implícita fàcil de respondre, quasi una pregunta retòrica. Per a què sigui efectiva, la resposta ha de dur-te al vot inequívocament, a base d’ofegar tota alternativa. El PP, per exemple, no podria centrar la seva campanya en la pregunta “és que vols que Joan Herrera sigui president?”, perquè, encara que sigui retòrica i que presenti una bona dicotomia, no fa d’argument mobilitzador. Els votants del PP no s’alcen així com així, només per tal que l’Herrera no sigui president. Tothom sap que no ho serà i, a més, votar al PP no seria l’única resposta possible a una pregunta així. La pregunta ha de negar l’adversari, però també afirmar-te com a única opció. La que planteja ERC aquestes eleccions, “És que vols que el PP o el PSC siguin els aliats d’una CiU al poder?” és eficaç perquè, si CiU es queda en els cincuanta i tants diputats, podria passar que només ERC, el PP i el PSC tinguessin prou diputats per poder-hi pactar. Els independentistes temptats per Laporta (vols que CiU tingui majoria absoluta?) o Carretero (estàs cansat de negociar a la menuda?) per condicionar el Mas, podrien acabar absorbits per aquesta pregunta. La de CiU és tan òbvia que no era fàcil de fer: ¿És que vols que el tripartit torni a governar? CiU l’ha plantejada en termes concrets, amb promeses tangibles En lloc del “O tripartit o CiU” de fa quatre anys, que era una pregunta incòmode, aquest cop ho han deixat en un “O tripartit o aquestes altres polítiques”. Y que la resposta sembli obra de cadascú. Els del PSC, en canvi, s’han vist incapaços d’apel·lar a res concret i han acabat en un cant abstracte, sobre les essències: “¿És que ets de dretes? ¿És que ets independentista?” Els seus èxits governamentals han desaparegut davant la imatge mental que els votants tenen dels governants. El PSC no podia preguntar: “¿És que vols que el Mas sigui president?”, perquè no és una pregunta retòrica, ni tan sols per als seus. CiU s’ha centrat en la matèria, i l’únic refugi del PSC ha estat l’essència. Qui ens ho hagués dit fa 7 anys.