|
M’agradava molt fer aquests articles. S’hagués titulat “el 36%”. El tema central hagués estat l’argument que han tornat a fer servir aquests dies la majoria de mitjans i particulars que tenen la intenció de treure validesa al referèndum de l’Estatut: “només el va votar el 36% del cens”. És un mantra, i s’usa per a recordar als catalanistes: “Sou pocs, domineu el relat polític de la vostra regió, però la massa és nostra”. És un argument, però sobretot és propaganda ètnica intimidatòria. He deixat l’argumentació que hagués fet servir per rebatre’l penjada aquí, sota aquest post, per si algú la vol llegir, i perquè costa de resistir-se a les velles costums. Però valgui aquí dir només que pretendre que l’Estatut només el vol el 36% dels catalans majors d’edat amb dret a vot és tan absurd com dir que com que el 80% dels catalans no han dit explícitament que “no” al text, en són partidaris. Però a aquestes alçades tot això és irrellevant. L’argument només el repeteixen dues menes de persones. Els que no l’entenen, l’han sentit i els sembla que reforça la seva visió del món. I els que l’entenen i saben que es fal·laciós. En qualsevol dels dos casos, la comprensió del sistema polític que batega per sota és la mateixa, l’equivalent al resultadisme futbolístic: el procés de repartiment del poder no és significatiu, l’únic que val és la relació de poder en estat pur, guanyar. El resultat, la majoria, la força. Per als defensors de l’argument del 36%, n’hi ha uns que són més poderosos que els altres, -ells, per ser més precisos- i tan se val com organitzis el sistema, tan se val si és una democràcia representativa, directa o mediatitzada, és igual si és una dictadura o una monarquia, no importa com t’ho maneguis per endreçar les peces; en tots els casos el resultat serà el mateix. Per això s’entesten a dir :“Només sou el 36%”. Per això es poden permetre el luxe de fer comparacions amb el franquisme i dir que el castellà està perseguit a Catalunya o que “la Barcelona que fue” als anys 70 era un lloc meravellós per a la llibertat. No hi ha cap diferència essencial entre el franquisme i ara, per a ells, només el pèndul del poder, que s’ha desplaçat una mica. Per això van creure que el problema se solucionava amb la immigració dels anys 60. I tot i que tenen una part de raó -a la vista està el TC- ignoren que els sistemes polítics més enllà d’articular la presa de decisions, impacten en el cor de les societats i en canvien el ritme. I són molt difícils d’eradicar un cop han fet niu: calen revolucions. I cada cop hi ha més catalans que s’han cregut que el nostre sistema era la democràcia liberal, no la tutela silenciosa. És una fal·làcia, però ha calat. És el risc de la impostura. Ser un demòcrata no vol dir acceptar que hi hagi eleccions, com defensar les llengües minoritàries d’Espanya no vol dir permetre que la gent les parli fora de casa. Ser demòcrata vol dir empassar-se les derrotes a canvi de destruir la permanència del poderós. Ser liberal no vol dir que la sacrosanta llibertat de l’individu es pugui articular a partir del poder irresistible de la majoria que és com tu, com pretén l’anomenat liberalisme espanyol; ser liberal vol dir defensar unes normes que equiparin les possibilitats de la llibertat de tots. Després hi ha els valors, la ideologia. Després ets conservador o esquerranista. Després ets catalanista o espanyolista. Després. Assumir això no és fàcil. Ni obvi, com es pensen tots els que s’omplen la boca amb la paraula democràcia. Però és normal que les coses siguin com són, en cert sentit. D’on ve l’anomenat sistema democràtic espanyol? Creure que el canvi d’una dictadura a una societat democràtica és una qüestió només de prendre “la decisió” és una il·lusió. I una il·lusió interessada. Si el mecanisme democràtic fos real podria acabar amb l’hegemonia dels del argument del 36%. Que eren i són al poder. Però aquest mecanisme a Espanya és -precisament- l’argument fal·laciós del 36%. Per això, 30 anys després d’abraçar-lo, quan l’època de l’oblit -de la por- ja s’ha fos, reflota el problema de sempre. Com es fa per a què el poderós cedeixi el poder? Aquesta és la pregunta amb què batega el cor de tota una generació educada en la creença que es tracta d’una pregunta legítima. Vet aquí el problema del 36. Per cent, vull dir. |