(article publicat a La Vanguardia del dissabte 28 de gener del 2012)
Aquest no és un altre article sobre el dèficit fiscal, però val la pena començar-lo amb la resposta del ministre Montoro a la pregunta de Jordi Barbeta sobre l’espoli: “Els territoris no paguen impostos. Els paguen les persones”. La resposta és il·lustrativa perquè qualsevol persona que tingui dues neurones funcionant alhora sap que el dèficit fiscal és la diferència entre els impostos que es paguen i les inversions que es reben. Les persones paguen i els territoris reben: o és que el govern posa un tren de rodalies per cada contribuent?
Serveixi com a exemple d’algunes obvietats que sabem tots. Les saben les elits financeres, periodístiques i polítiques. Fins i tot vostè i jo. La darrera és l’expulsió del català de la justícia espanyola que ha perpetrat el moderat Gallardón, vulnerant drets fonamentals reconeguts per Espanya en tractats internacionals: el dret a defensar-se en la pròpia llengua. La raó per la qual aquesta i d’altres injustícies flagrants no s’encaren amb un mínim de dignitat no és perquè els arguments del senyors Montoro, Gallardón o qualsevol dels seus clons tinguin algun sentit, per remot que sigui. La raó per la qual acceptem que des de fa al menys 30 anys el país perdi quantitats delirants de diners cada any és pura i simplement perquè hem decidit viure a través de la nostra debilitat, en lloc de viure a través de la nostra dignitat. Se’ns diu que som dèbils internament i externament. Si es tensés la corda, se’ns diu, el país es trencaria per la meitat. Si ens enfrontéssim a l’estat, sens diu, ens esclafarien i encara estaríem pitjor. Se’ns parla amb les mans suoses de la immigració espanyola dels anys 60 i dels lligams sentimentals amb Espanya, i es conclou, amb cara de migranya, que el nostre mal no vol soroll i que a cara o creu sempre ens sortirà creu.
Tot això està molt bé i potser és veritat. Com també és veritat que els autors d’aquesta tesi han estat tots educats durant el franquisme, per molt catedràtics que siguin, i que com saben els neuròlegs i els pedagogs això ha de tenir conseqüències psicològiques. I té un preu: a Catalunya dir la veritat, defensar la justícia i ser íntegre és secundari. La prioritat és sobreviure, encara que sigui indignament, i arrambar les engrunes. Aquest dèficit moral no només apareix quan el conseller de torn negocia amb el ministre de torn. Aquest dèficit moral penetra totes les capes de la societat catalana fins a amarar el caràcter. Quan un investigador no contradiu el seu cap per no perdre la feina encara que sàpiga que està equivocat. Quan un subordinat fa els ulls grossos davant la corrupció o el despotisme, quan un articulista rebaixa un adjectiu, quan un mosso parla només en castellà per pressionar, quan un secretari fa de negre, quan un ideòleg usa eufemismes, quan una caixera es deixa tocar el cul. Quan un nen aprèn que rere tots els llibres de text l’única veritat és la submissió. És el dèficit moral, i no és amb Madrid. És amb nosaltres mateixos.