La necessitat de dur un cronòmetre a dins, provant de fer que tot quedés enllestit a temps, i sense deixar-me res, m’ha frenat les emocions. He estat nerviós, però no porós ni obert als sentiments. Malgrat les maletes, les caixes de llibres, els diners, els càlculs, el visat, les trucades i els missatges, les darreres indicacions de la feina que deixo, etcètera, he arrossegat aquestes últimes setmanes una doble remor interior. La primera, i més poderosa, la remor de final d’etapa. Fa sis anys que vaig deixar casa dels meus pares i cinc que vivia al pis de Borrell. Sis anys de difernciar la logística de la solitud, i d’una incomptable processó d’aprenentatges inesperats. Racons obscurs que s’han il·luminat a la força, gestos que mai no hagués dit que es fessin d’aquesta o d’aquella manera, un constant apamar del món a les palpentes, i l’aspror de les coses de cada dia. També la inconsciència de l’obscuritat interior, cavalls cap a la fosca, llacunes llefiscoses i lleganyes de l’endemà. Cossos, persones, llibres, papers que ho aguanten tot. I una constant: la meva desastrosa relació amb els objectes exteriors. En això, mal que em pesi, no he madurat. Visc i he viscut sota una cúpula de pensaments i referències, cites i invencions, memòria que no sap ubicar-se en un espai ni en un temps, i deliris creatius, síncopes de desordre i romanços de monotonia. He dut un picarol al canell i la meva mà dreta sempre ha sabut què feia la mà esquerra. Sense comprendre-ho massa. Han estat anys que tenen el seu sentit, i que un altre dia explicaré, però que s’han esllanguit aborbits pel forat de l’aigüera. De mica en mica, la potència d’un futur d’il·lús, de badoc romàntic i pueril, s’ha anat fent carn. Hi ha hagut l’amor com mai no hi havia estat, i també l’escepticisme com una segona pell; hi ha hagut la fe d’adult i també l’última solitudo. El diapasó i la incoherència. El sexe i els miralls, que és cert que poden ser abominables, i que és cert que ens multipliquen. Però també la intensitat de l’erotisme quan és conquesta i la pausada aparença de les cicatrius observades cada matí. La mirada del meu pare en la meva mirada, el gest altiu de la meva mare en el meu gest altiu. Final d’etapa, i un eixam d’amics, la congregació dels feliços, i aquests llaços a les venes.
L’altra remor és la prudència. Tants projectes fets pols de vidre, tantes esperances que han estat només espera o fatxenderia, tantes vegades el món ha col·lisionat contra el bateg del desig i de l’ambició per culpa meva, per la meva mandra, sobèrbia, avarícia, gula o enveja, que em costa dir que marxo per tres anys i que faré això i allò. No ho sé. M’he fet un contracte d’interí, com si em substituís a mi mateix, per baixa de maternitat o de lumbàlgia.
M’ha anat bé passar per Londres tres dies abans d’aterrar aquí. I em va anar bé acomiadar-me en dues fases. Primer la gent, després els amics. Divendres copes, conversa i el regal de les abraçades, dels petons, dels bons auguris i desitjos, del DVD que em van fer els més propers, com un recordatori de la ridiculesa de les ambicions, arran d’altres solideses. En tinc un record psicotròpic i anestèssic. Una sensació d’allunyament dels sentits, que era desubicació i son alhora. El 37 Grados (Av. Roma/Comte Borrell) hi feia el paper d’escenari oníric. El meu bar, el de sempre, transportat a tocar de casa, ara que ja no serà casa meva, i l’estètica amatent a la meva comoditat. Com si fos un invent de cartró pedra per a satisfer-me les darreres setmanes i fer-me sentit menys sol, ara que marxo.
Després, la fuetada amb els amics. Els que es conten amb les mans, i que els duries tancats al puny. Ara hi penso i encara no sé desfer-ne la teranyina. Números àulics ens uneixen, i els fractals es multipliquen com a la llum i la pols. Estic espès, és evident, i no és la son, ni el jet lag, ni haver aterrat fa unes hores a Nova York. És l’espessor de la sang, bategada conscientment. Panteig d’asmàtic, astorament. Una gran confusió de fils de llana. Si em permeteu el desordre, els propers dies aniré tibant del fil. Si la novetat de cada dia em permet endreçar els darrers esdeveniments. Parlar dels amics i de Londres.