El desprestigi de la llei

11 de febrer de 2013 0

(article publical a La Vanguardia del dissabte 9 de febrer del 2013)

Excloent tota la resta, hi ha dues qualitats que fan que una llei tingui prestigi. Una, que una grandiosa majoria cregui que és una llei raonable, encara que la trobin inadequada o contrària als seus interessos immediats. L’altra, que es pugui fer complir. Quan molta gent troba que una llei no és raonable –com ara les lleis franquistes– es pot intentar compensar amb una bona coacció. És un cert prestigi, encara que es basi en la por. Al revés, igual. Una llei difícil de fer complir pot trobar el seu pols en el contingut: si és raonable i facilita la vida de la gent, pot ser que sobrevisqui. Però tot això tard o d’hora acaba en esclerosi. En general, una llei poc raonable és més difícil de fer complir, i una llei que no es pot fer complir és poc raonable d’aprovar.

Per què la llei espanyola té tan poc prestigi? Tenim exemples a manta per respondre aquesta pregunta. Posem la corrupció, primer. Durant dècades, titulars de càrrecs públics de tota mena han aprofitat que la llei els dóna poder de negociació amb les contractacions per guanyar diners il·legalment. I, en fi, tothom sap com va el diner negre en aquest país. O la lambada amb la crisi: Bankia.

La famosa partitocràcia també serveix: la llei que permet l’alternativa política al govern no ha evitat que governs de tots els colors s’hagin dedicat als interessos abans que a les promeses. Un altre: durant la tramitació de l’Estatut, tothom va veure que el Tribunal Constitucional, un cop més, feia ús del seu poder interpretatiu de manera ideològica. Les apel·lacions a la inconstitucionalitat del text contrastaven amb la incapacitat del tribunal per complir les seves pròpies normes de funcionament o amb la mínima imparcialitat exigible. Brindem pels magistrats amb el mandat o la vida expirats, i per l’orgia de recusacions i contrarecusacions partidistes. L’últim: el Parlament de Catalunya aprova una resolució, el contingut de la qual és contrari a la Constitució. Previsiblement, el Govern central la recorrerà i el Tribunal Constitucional l’anul·larà. Però és difícil veure com es pot evitar que, si la gent ho vol, l’electorat català s’acabi pronunciant d’una manera o altra.

Aquest context de desprestigi augura una batalla en els marges de la llei entre els partidaris de fer-la complir millor i els partidaris de fer net amb tot el sistema legal. Amb menys intensitat, ja ha estat passant entre faccions durant dècades: filtracions, manipulacions, amenaces, intercanvis de silencis, espionatge, guerra bruta. Tot indica que això no pararà. La novetat és que la legitimitat ha quedat lliure, a disposició de qui faci la millor oferta. Té riscos, però som on som. A diferència d’altres vegades, aquest cop sembla que hi ha xarxa civil. Els rupturistes de qualsevol mena se’n sortiran només si són capaços d’oferir una expectativa creïble: que les noves lleis seran raonables i que es podran fer complir. A banda de tota la resta, cada gest polític, cada assumpció de responsabilitats, suma.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca