La Vanguardia 9 Agost 2014
La pregunta del cas Pujol i de tots els casos de frau fiscal, corrupció i caciquisme és: com s’evita que una cosa així torni a passar? No és un gran misteri.
La corrupció expressa les relacions de poder. Allí on hi ha marge per ocultar diners hi ha diners ocults; allí on hi ha poder arbitrari hi ha corrupció; allí on hi ha una població captiva de les seves carències hi ha caciquisme. Una manera de solucionar-ho és creure que existeixen persones amb una talla moral tan polida que davant de la temptació sempre fan el bé. I votar-los. Aquest és un fet tan excepcional, però, que quan passa ni que sigui una mica idolatrem l’individu en qüestió. No funciona mai. L’alternativa és creure que no existeixen persones tan polides i que, per tant, cal tenir els governants tan a ratlla com sigui possible.
En el nostre cas, el sistema institucional sorgit de la transició, incloent la Generalitat, ha propiciat que hi hagi marge per ocultar diners, ha potenciat que hi hagi espais de decisió arbitrària en mans d’alts funcionaris i polítics, i s’ha fet poderós a partir de les carències històriques i la por a perdre-ho tot de nou, de tal manera que els cacics i els grans polítics han pogut ser una i la mateixa cosa.
El cas Pujol és paradigmàtic perquè ajunta totes aquestes coses, fins i tot en l’aparició de l’escàndol. La confessió, com és obvi, no es deu al penediment espontani. El sistema de control que ha provocat la confessió —les vies alegals d’aconseguir informació a Andorra, els investigadors desplaçats amb urgència a hotels de Barcelona, les filtracions als diaris— no es deuen a un intent de fer net. Ho va dir Zarzalejos: és l’Estat protegint-se de l’amenaça de desintegració.
S’admet per primer cop, doncs, que el mecanisme de repartiment de poder que ha funcionat des del 78 té la corrupció de lubricant i, per tant, que en les negociacions polítiques (inclòs el peix al cove) les carpetes de la corrupció eren un argument. Preval la negociació sota la taula i no la que es fa a la vista de tothom. Ara que la crisi d’Estat que hem provocat entre tots posa en perill l’invent, es veu qui depèn de protegir-lo i qui vol acabar amb ell. L’evidència diu que la gent, i no els polítics, veu que això no té sortida i aquí és on se superposen les noves formacions polítiques d’esquerres i el moviment popular sobiranista. Potser és per aquest motiu que els poders catalans són els últims en fer-se independentistes. Quants polítics tenim agafats pels pujols?
La resposta a la pregunta inicial és la llista habitual de contrapesos, garanties i controls, a perfeccionar amb temps: assaig i error. Però encara no som aquí. Ara per ara la batalla és entre un Estat que s’aguanta sobre les carpetes dels corruptes i la tremolor de cames dels cacics, i la necessitat de bastir un estat de dret sense aquests deutes. Tot s’entén millor si pensem les accions que provenen de l’Estat com una manera de protegir l’espai sagrat que hi ha sota la taula.