El discurs del mètode

No va ser una gran proclama ideològica. Mas podria haver fet com Thatcher en la seva primera victòria de 1979, convertir el discurs en una exclamació de principis, i proclamar la primacia de l’individu sobre la societat, o el dret a la desigualtat. O com Roosevelt en el seu discurs inaugural de 1932, convertir-se en el psiquiatra del poble, i dir que la por és el principal enemic en una crisi. Fins i tot podria haver emulat Vaclav Havel quan va ser elegit president després de la revolució de vellut de 1989, fer-se el moralista, denunciar el relativisme i apel·lar als valors forts de l’ànima txecoslovaca. Però no ho va fer. A Mas no l’inspira Friedman, com a Thatcher; ni Keynes, com a Roosevelt; ni Jan Patocka, com a Havel. Artur Mas, com qualsevol no francés educat a la francesa, creu en Descartes. Això és: dubtar com a mètode, sense desesperar-se, reduir els problemes a preguntes que es puguin respondre; i definir les paraules, el marc, d’una manera clara i senzilla. Tot això amanit amb una saludable dosi de relativisme: mentre no es responguin les preguntes, tota moral ha de ser provisional, i pragmàtica. Ahir Mas va flirtejar amb les seves possibles parelles de ball, i, també molt a la francesa, va prometre una legislatura promíscua, sí. Al capdavall, els sis diputats que el separen de la majoria absoluta, tot i que li permeten no casar-se amb ningú, l’obliguen a flirtejar sense descans. I es va posar a la feina, com per a demostrar el seu calvinisme moral: l’única salvació és treballar. Però sobretot va prendre control sobre el diccionari per a deixar clars els nous fonaments que han arribat amb ell. Primer, “públic” és el bé comú, no l’administració. És a dir, allò que importa és el resultat, no aquell qui presta el servei. Segon, el catalanisme és evolucionista o no és veritablement ambiciós. “Transició nacional”, en va dir. Tercer, l’empresa és la suma d’empresaris i treballadors, però per a tenir més dels segons, fan falta més dels primers. I quart, un president és una institució, i ha d’assumir els seus predecessors com a propis, encara que li siguin aliens. Després va citar a l’historiador Josep Termes, i va dir que volia continuar produint el “miracle” de l’existència de Catalunya. També Descartes va haver d’apel·lar a la fe per arribar allà on no arribava la seva ciència. En aquest sentit, no va ser el discurs de la victòria ni de la humiliació dels seus adversaris, tots de cos present. Un home que per dues vegades no va creure que la derrota fos la fi del món no pot creure ara que la victòria és la vida eterna. Però les regles del joc ja han estat fixades. El diccionari de Mas és per a tota la legislatura, no per a la votació d’avui.