La Vanguardia 28 de febrer 2014
Alerta: aquest article explica el final de la pel·lícula. Quan vam estar debatent amb ma germana si era convenient que els reis de l’Orient li duguessin a la meva fillola una disfressa del personatge principal de Frozen, la princesa Anna, i jo vaig manifestar les meves reticències a promocionar la psicologia principesca en la dolça i salvatge Caterina, la meva germana em va dir que justament aquesta princesa Anna era exemple d’una manera de fer gens figa-flor. La Caterina ja es veu que farà sempre el que li doni la gana, però ens sentim millor si fem veure que no.
Finalment l’he vista. I és veritat, la princesa Anna no depèn del príncep blau.
Hi ha un moment de la pel·lícula que la germana de la princesa Anna, la reina Elsa, li gela el cor. És el gran símbol i la gran tensió narrativa. La pobra Elsa té uns poders molt forts que li permeten desencadenar totes les forces de l’hivern: és la reina de les neus. En el dia mateix de la coronació i en ple estiu, una alteració emocional fa que provoqui una tempesta de neu i la irrupció del context polar. La reina fuig a les muntanyes a ser freda i a estar sola, farta de ser una amenaça. L’Anna fa tot d’esforços per seguir-la. Al capdavall, l’alteració emocional de la reina és deguda a què la princesa Anna, estúpidament i seguint tots els tòpics de princesa figa-flor, ha decidit casar-se amb el primer príncep que l’ha fet riure.
Quan Anna troba Elsa i li explica que el regne és un immens glaçó i que ha de tornar, la reina de les neus perd els papers i llança accidentalment un raig de gel al cor de l’Anna. Uns trols simpatiquíssims diuen que l’únic que pot evitar que Anna mori és un acte d’amor pur. Aquí tots els personatges -el noi plebeu que l’ha estat ajudant i el seu ren, en especial– assumeixen que la clau és que el príncep amb qui s’ha promès la besi amb passió i es curarà. Narrativa clàssica: ella és objecte passiu.
El príncep resulta ser un aprofitat maquiavèlic, i el noi plebeu del ren, el veritable amor. Però quan sembla que una moribunda Anna és a punt de fondre’s en un petó amb el plebeu per salvar-se, s’adona que el príncep maquiavèlic és a punt de matar sa germana, la reina, i decideix sacrificar la vida per evitar-ho. És aquest gest d’amor pur el que desfà el gel del seu cor i la salva. És a dir: ella ha de ser el subjecte actiu de l’amor pur, i no pas l’objecte passiu. Tot molt bé.
Ara: els guionistes de Disney, amb clara voluntat de marcar-se un punt pedagògic que satisfaci gent com ma germana i com jo, han hagut de pensar l’acte d’amor pur a favor de la germana Elsa, i no pas de cap home, com el noi del ren. La paradoxa és que si ser el clàssic objecte passiu de l’amor de l’home hagués estat masclista, ser-ne subjecte actiu, és a dir, sacrificar-ho tot per ell, també ho hagués estat. És possible que Disney ens estigi dient que l’únic amor total i políticament correcte que una dona pot tenir avui és amb una germana? He de parlar amb la Caterina.