El final del primat dels grassos

15 de gener de 2008 3

article de la revista Benzina

Les consoles de videojocs van popularitzar-se a les acaballes dels 70 principis dels 80. Les primeres eren ben rudimentàries però ja ensenyaven les possibilitats dels jocs virtuals: amb un joystick i un sol botó movies gegants i espantaves fantasmes. Les Atari, Odissey, Colecovision, Intellivision (noms de ressonàncies prehistòriques) van coincidir amb els primers ordinadors personals, l’Spectrum, l’Apple, etc. L’eclosió dels videojocs va coincidir amb les advertències cada cop més serioses contra les pastes industrials. Phoskitos, Pantera Rosa, Bollicao, Tigretón. Tots els noms de la nostàlgia. Catalunya anava bé, i els grassos proliferaven. A cada aula hi havia com a mínim un Piranya, un Gordi (dels Gunnies), o un Duddley.

No crec que hi hagi una relació causa-efecte entre l’aparició d’aquests dos fenòmens, però la feliç coincidència va obrir nous horitzons per als grassos: tenien un camp de batalla que igualava les seves carns flonges amb els músculs, l’estatura o l’admirable coordinació dels líders de la classe. Els esquifits també hi van trobar un filó, en les videoconsoles; però res comparable amb la sortida de l’ostracisme social que van protagonitzar els grassos. La formidable expansió de les primeres Nintendo i Sega, les Game Boy i les Mega Drive, fins al cènit de les Play Station 1i 2, i l’X-Box, així com els jocs per a PC, van fer passar els flonjos a categoria d’herois, semi-déus. Ja no era que tinguessin un petit reialme per a demostrar que podien governar petites parcel.les de l’oci, és que van obtenir el primat de moltes hores de joc, el prestigi, les competències bàsiques per al funcionament de la vida corrent. Duien incomptables hores d’entrenament i l’era d’Internet va consolidar el seu primat en l’olimp dels que saben alguna cosa més que els altres. No és que no haguéssin existit grassos poderosos: de Churchill a Shaquille O’Neal, passant per Helmut Kohl o Rousanne, però eren excepcions, humans de gran intel.ligència, que suplien la poca mobilitat amb capacitat de mobilització. L’electrònica de l’oci va fer prevaldre els grassos com a grup:la perícia, l’amplitud del seu horitzó de referències, la precisió dels seus ditets com botifarrons. Sintagmes del nou poder. En un grup qualsevol d’adolescents s’havien equilibrat els rols: al camp de futbol, el ràpid, davant del Prince of Persia, el gras.

Tot això s’ha acabat. Ha arribat la Wii, la nova consola de Nintendo. Qui més qui menys n’ha sentit dir: és una consola amb comandaments inalambrics, que duu un sensor per a captar els moviments del comandament. Tothom que hi ha jugat entén les possibilitats que obre: l’essència dels jocs de la Wii és reproduir els moviments reals a partir de moviments reals. El drive d’un partit de tenis ja no s’aconsegueix pitjant la “X” del comandament, mentre es dirigeix el tir amb el minijoystick cap al final de la pista, no; cal prendre el comandament com si fos una raqueta, enretirar el braç endarrere, colpejar l’aire just en el moment en què la pilota és davant del jugador virtual de la pantalla i donar-li la força, la direcció, l’efecte just per a què la bola de la pantalla llepi la línea de fons de la pista. És gairebé com jugar a tenis. Sues, esbufegues, cansa. De sobte, els grassos ja no poden fer valer la seva actitud estàtica: per guanyar cal moure’s, tenir una bona coordinació, estar en forma. La Wii no és perfecte, encara es pot triomfar economitzant el gest, aplicant el mínim esforç. Els grassos encara poden trobar camins per fer-se amb el regne, tenen molta experiència, però tornen a ser subterfugis d’homes intel.ligents. La segregació d’endorfines, la satisfacció d’haver suat la samarreta, el desenvolupament muscular que provoca, multipliquen l’èxit de la Wii. Fins i tot les dones s’hi estan sumant massivament. Ja ni recels intel.lectuals minen el seu atractiu. Pots llegir Plató, jugar mitja hora a tenis, i continuar llegint; sense sortit de casa, sense pagar un gimnàs, sense avorrir-te. No sé si aquesta nova tecnologia envairà tots els nostres aparells. No ho crec: l’humà és mandrós i cada cop falta menys per aconseguir fer funcionar les andròmines amb la simple voluntat cerebral. Però l’era dels grassos s’ha acabat. El seu regne és obsolet. La seva és una llengua morta. Descansin en pau els nostres herois.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca