El funeral del PSC

04 de juny de 2011 2

(article publicat a La Vanguardia del dissabte 4 de juny del 2011)

S’han acabat les excuses. Quan les eleccions al Parlament van acabar amb el tripartit, els líders del PSC van oferir estabilitat a base de posposar les decisions doloroses fins les municipals. No hi havia temps per nous líders i discursos. I així, mentre Joaquim Nadal esdevenia la veu de la transició tranquil·la, les municipals encetaven les primàries dins del partit. D’entre els alcaldables resistents n’havíen de sortir els renovadors del socialisme català. Abatut el Baix Llobregat, hi havia opcions. Aguantaria Hereu? Resistiria el nadalisme a Girona? Lideraria l’Àngel Ros un nou sector catalanista des de Lleida? Podien ser els alcaldes de Sabadell i Terrassa la nova perifèria feta centre? I la gran esperança, la generació Blackberry, etiqueta brillant creada per Iñaki Eyakuria per definir la nova fornada de professionals de la política, joves crescuts a l’ombra fresca del poder institucional del PSC, bregats en la lleialtat a un aparell implacable, i crescuts a base de fer la feina bruta d’un partit massa ocupat en gestionar el poder per imaginar respostes als nous escenaris. Si el període entre eleccions va ser venut com el tret de sortida per als nous lideratges, el resultat de les municipals ha ensenyat que aitals trets eren una inacabable salva funerària.

Una setmana després que molts d’aquests futuribles veiessin com el diner públic deixava de pagar-los les factures de la blackberry, el conseller Mas-Colell presentava els pressupostos de l’austeritat. Si fins ara la diferència entre partits i pressupostos raïa en el destí al qual s’apostava el deute, perquè el món del present era irrellevant al davant del futur, aquesta setmana Mas-Colell ha escenificat la nova tendència, l’empirisme radical: el futur és només una forma responsable de desplegar el present. Malgrat que CiU no té la majoria per aprovar els pressupostos, el PSC tampoc té forces per oposar-s’hi i sortir-ne airós. Al capdavall, les municipals han demostrat que molts electors culpen el tripartit per les retallades.

Per si fos poc, ahir el Parlament va constituïr la comissió per debatre el pacte fiscal, mentre Rajoy i Rubalcaba es disputen el favor de la Cataunya industrial i comercial. Es podrà culpar el PSC del forat de les finances públiques, però el veritable problema són els milers de milions que l’estat xucla cada any. El PSC pot enrocar-se sense líders contra uns pressupostos que són mirall del país, i fer la demagògia de l’esquerra caviar que s’envia sms amb la blackberry, però aleshores ho haurà de fiar tot a Rubalcaba: el problema és la dreta. O pot propiciar l’aprovació dels pressupostos, fer-se amb la paraula responsabilitat, i encarar el dèficit fiscal com una cosa pròpia: la solució és Catalunya. Les decisions públiques i les maniobres privades dels propers dies ensenyaran si el PSC encara existeix, i els lideratges suren; o si la desfeta és tan bèstia que les salves funeràries han de durar fins les eleccions espanyoles.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca