Diuemenge de passeig pel centre de Barcelona i entro a la capella del Macba, que és d’entrada lliure i que hi fan una miniexposició. Una mica de videoart i algunes d’aquestes instal·lacions ambigües, que no saps ben bé què. Hi vaig amb els meus prejudicis, perquè no sóc un orangutan, però no m’ho miro provant de demostrar cap teoria. Tinc al cap la crítica que fa Ferran Sáez a l’art contemporani en el seu llibre Dislocacions, i penso que té raó quan diu que hi ha obres que només s’entenen després de l’interpretació d’una cort d’experts amb coneixements esotèrics. Tinc al cap alguns fragments de la Deshumanización de l’arte d’Ortega, amb l’extrema racionalització de l’experiència de contemplació; i també la mort de l’art de Hegel, quan deia que l’art ja no fa doblegar el genoll a cap espectador. La miniexposició del Macba no és el paradigma de res, però tinc la impressió que els únics que tenen això que s’anomena “experiència artística” són els mateixos artistes que hi exposen, que fan objectes i imatges amb les seves més personalíssimes obsessions. Conec obres d’avui i he vist videoexposicions que m’han emocionat, però gran part de l’art plàstic i l’electrònic que programen cada any els museus de l’avantguarda només tenen de misteri que són inescrutables. Profundes penetracions en les cavernes del jo de cada artista, de les quals no sembla sortir res més que complicades tares particulars. Lluny de comunicar-se, només deixen constància de la seva radical deshumanització, solitud i aïllament. L’únic que els acosta és el desassossec generalitzat dels qui els miren, però ja no hi ha consol, ni interpretació del món, ni hi veig cap intenció d’assenyalar un horitzo.
Publicat al diari AVUI, pàgina 20. Dimarts, 28 d’agost del 2007