(article publicat a La Vanguàrdia del dissabte 16 de juny del 2012)
Quan necessites de la col·laboració dels poders públics per tenir èxit, et deleixes per complaure els seus desitjos sense que t’ho hagin de demanar. Per això com més gran i visible és una empresa catalana, més gran i visible és la col·laboració amb el projecte polític espanyol. Però com més avança el projecte polític espanyol, més difícil és que hi hagi grans i visibles empreses catalanes. Durant dècades la tesi imperant a les grans empreses ha estat que, a llarg termini, tots calbs. Els temps, però, s’estan accelerant, l’alopècia galopa a velocitat de crisi, i les col·laboracions entre el poder econòmic i el poder polític cada cop surten més cares.
Es poden rastrejar centenars d’històries als àlbums familiars de la burgesia catalana: una empresa comença amb ambició i coneixement de l’entorn, creix perquè sap com complaure les necessitats del client i aleshores, si realment vol prosperar, si vol fer el gran salt, ha de renunciar a ser com és, a repetir els eslògans de l’avi, i ha de fer-se la simpàtica amb aquells que en les sobretaules del diumenge són tractats de botxins o lladres. Consti que això passa amb qualsevol esfera de poder. Mentre les coses van bé, això només molesta a bojos i radicals, aquests genets solitaris típics del país que viuen existències desplaçades i que són sempre la riota de tothom, se’ls acusa de puristes i se’ls margina fins que fa cent anys que han mort, que és el moment perfecte per celebrar-los, i oblidar la seva obra immediatament.
Quan les coses van malament, com ara, hi ha cua a les consultes del colonoscopista: hi ha molèsties que no saps si són accidentals o una malaltia seriosa. Ara que Europa juga amb la temptació de l’abisme, val la pena recordar que es va provar una fusió entre Bankia i La Caixa, i que es va frustrar entre d’altres raons perquè no hi havia entesa en el repartiment de càrrecs: com que, per grandària i salut, la seu de la nova entitat havia de ser a Barcelona, Rato i companyia volien col·locar-se en el camí de la successió a la presidència de Caixa bankia. Doctor, és un càncer? A mi em sembla normal que el poder que ha costat tants esforços de construir al voltant de Caja Madrid no es vulgui deixar en mans d’una entitat que mai no saps si patrocina la samarreta de la selecció espanyola per entusiasme o per compensar el desprestigi de la frustrada OPA de Gas Natural a Endesa i l’estatut. Al capdavall, era només la samarreta d’entrenament.
L’existència del mercat espanyol, les derrotes històriques, la ineficàcia del poder local i la prosperitat comptable més o menys justificaven l’estereotip del comercial català que paga les sortides de caça dels capitostos capitalins. Ara que el mercat espanyol ja no és captiu, i que es pot exportar; que el poder espanyol prefereix la guerra econòmica a la caça esportiva, ara la dependència del poder públic d’espanya ja no és matèria per a poetes marginats, ara és un mal negoci.